A finals dels anys vuitanta durant l’emissió del programa Clàxon, que presentava Albert Vinyoli i Jordi Beltran, va passar una situació curiosa. De forma espontània apareix la veu del Jordi Basté que té interès per donar una exclusiva relacionada amb l’Espanyol a un programa d’esports que segurament s’estava fent en aquells moments per Catalunya Ràdio. Per equivocació, des del control central, envien la seva veu a l’estudi 7 on en aquells moments s’estava radiant en directe per Ràdio Associació el programa musical Clàxon. Passa això:
Ara fa poc em vaig trobar en una capsa de casa aquesta bobina d’àudio amb una etiqueta de Ràdio Avui, Ràdio 13. Una emissora per on van passar grans professionals i on aquí podeu conèixer part de la seva història.
La paraula «Hipercorp» em va donar l’esperança que hi hagués algun moment radiofònic del trist atemptat d’Hipercor de l’any 1987. I així és.
En total aquest fragment radiofònic té una durada de 17 minuts i recull els primers moments després de l’explosió. Des del principi es parla d’atemptat. El periodista Joan Francesc Cánovas és qui està editant l’informatiu en directe a l’estudi i connecta telefònicament amb Pere Serrats, que sembla que es trobava a prop de l’Hipercor, i que fa una primera fotografia de tot el que veu.
Primera fotografia des del lloc dels fets per Pere Serrats
El periodista Joan Francesc Cánovas és qui està editant l’informatiu en directe a l’estudi i connecta amb Jordi Corbalan que es troba al lloc dels fets amb la unitat mòbil i el tècnic d’exteriors Carles Mallofrè.
«Feia pràctiques mentre estudiava Ciències de la Informació a la UAB. Va ser la primera mòbil.Ha estat una gran sorpresa poder recuperar la gravació. Escolto una veu jove i encara inexperta, en plena formació, que va intentar explicar durant moltes hores de directe en primera línia, contenint les emocions, una de les notícies que tristament marcaria la nostra història.«
Jordi Corbalan
Primera connexió amb la unitat mòbil
«Sens dubte un dels moments més sorprenents és quan el portaveu de premsa del governador civil de Barcelona va fer pública en el mateix lloc i molt aviat una llista de ferits, amb el risc de cometre imprecisions o errades. Ara, les xarxes socials tindrien un paper rellevant en la immediatesa, com va passar en els atemptats de la Rambla i de Cambrils.«
Jordi Corbalan
Segona connexió amb la unitat mòbil
Anys més tard, a part de les condemnes a tots els qui van participar en l’atemptat també es va condemnar a l’Estat Espanyol com a responsable civil subsidiari per l’actuació de les forces de seguretat després que tretze demandants presentessin una denúncia. Aquesta trucada d’una oient rebuda per Joan Francesc Cánovas el mateix dia pot donar pistes d’aquest fet.
Trucada sobre l’atemptat
Foto conservada per Jordi Corbalan (esquerra amb auriculars) del Diari Avui
Jordi Corbalan és periodista de Catalunya Ràdio i li hem preguntat si escoltant 35 anys després aquesta connexió, creu que ara es faria de la mateixa forma.
«Hi ha coses que en el fons no han canviat encara la tecnologia i els canals de comunicació hagin evolucionat vertiginosament. Avui, les xarxes socials tindrien el paper que aleshores va tenir el telèfon, el telèfon fix és clar. Els primers testimonis dels fets van ser veïns que van trucar a la ràdio per explicar en directe el que estaven veient. En aquella època la veu, la paraula, guanyava la partida de la rapidesa a les imatges.«
Jordi Corbalan
Jordi Corbalan recorda a molts professionals amb els quals va coincidir.
«No me’n voldria deixar cap, però aquells anys a la ràdio vaig coincidir amb professionals veterans i autèntics mestres, com Enric Frigola i Salvador Escamilla. I amb altres professionals aleshores molt joves que anys després es farien un lloc destacat en el periodisme del nostre país: Mònica Terribas, Jordi Llompart, Joan Maria Clavaguera, Neus Bonet, Teresa Turiera, Josep Maria Farràs, Xavier Valls, Pepa Fernández, Fina Brunet, Albert Malla, Marta Viladot, Xavier Palau, Josep Almirall o Àlex Lliteras, que ens va deixar fa poc. La llista no s’acabaria…«
L’any 1981 Ràdio 4 emetia un capítol de Radioteatre català amb l’obre «Les precioses ridícules» de Molière. Entre el repartiment Maria Matilde Almendros o Ricard Palmerola. Aquí la fitxa sencera.
Martí Cuní, tècnic d’exteriors de Catalunya Ràdio, ha guardat, durant anys, dues bobines amb unes seixanta entrevistes fetes pel periodista Salvador Escamilla a l’emissora Ràdio Barça Cadena 13 que ara he pogut digitalitzar.
El gener de 1986, Cadena 13 i el FC Barcelona van arribar a un acord segons el qual la primera emetria cada dia informació esportiva. El 10 de febrer de 1986 Ràdio Avui Cadena 13 va passar a oferir Ràdio Barça Cadena 13: 50 hores setmanals de programació, 20 en cap de setmana, dedicades a la informació esportiva, preferentment dels equips del FC Barcelona. Era el resultat de les negociacions mantingudes amb el FC Barcelona presidit per Josep Lluís Núñez. L’acord establia una durada de quatre anys que no es va complir.
Arxiu Sonor de la Ràdio a Catalunya
Les bobines tenen unes 60 entrevistes o fragments d’entrevistes de l’any 1986 i 1987 del programa que Salvador Escamilla realitzava i que es deia «Bon vent i barca nova» i que moltes vegades anomenava «Bon vent i barça nova»
La relació de personatges que passen per l’estudi de Salvador Escamilla és enorme: Antoni Dalmau, Ramón Riba, Enric Frigola, mestre Arnaud, Josep Maria Cullell, Marina Rossell, Magda Oranich, Raimon, Serrat, Albert Gimeno, Joan Hortalà, Fernando Arrabal, Heribert Barrera, Miquel Duran, Domènec Pastor i Petit, JV Foix, Josep Colet i Giralt, Maria Cinta, Santiago Ramentol, Miquel Sellarès, Josep Miró i Ardèvol, Grec, Ramoncín, Aina Moll, Àngel Colom, Antoni Fernández Teixidó, Arcadi Calzada, Carles Alfred Gasòliba, Celdoni Fonoll, Concepció Ferrer, Eduard Criado, Frederic Rahola, Jesús Rodriguez Picó, Josep Antoni Duran i Lleida, Josep Dalmau, Josep Maria Ainaud de Lasarte, Josep Maria Forn, Juli Busquets, Laura Palmés, Marta Tatché, Montserrat Albet, Paloma Gómez Borrero, Pepe Rubianes, Rafel Ribó, Ramón Camp, Ricardo Solfa, Victor Peiró.
Entre totes destaca la que és la darrera entrevista en vida al poeta J.V. Foix. Salvador Escamilla el truca a casa seva sis dies abans de la seva mort.
Darrera entrevista al poeta J.V. Foix
Per poder accedir a totes les entrevistes s’ha de fer directament a través d’aquest enllaç o anar escoltant d’un a un per aquí.
Aquest moment pertany a l’any 1974 i sembla ser que l’Ajuntament de Barcelona provava per primera vegada als carrers de la ciutat el carril BUS. Les primeres proves van ser un desastre pels conductors i el periodista ho critica sense problema mencionant l’alcalde de llavors que era el senyor Enric Masó.
Josep M. Bachs comenta el problema del carril BUS
Aquí el fragment sencer.
El programa «Quisicosas» tenia molta participació dels oients en trucades. Sobretot pels seus concursos.
Anem al darrer fragment de l’any 1977. M’agrada molt l’elegància del Bachs. M’agrada com utilitzava, ja en aquella època, els efectes de so com l’eco. Com jugava amb les músiques i les sintonies i, sobretot, la seva salutació inicial amb algun missatge amagat.
Buenos días, saludos cordiales como siempre de una forma especial para todas aquellas personas que nos escuchan desde su lugar de trabajo. También para los que lo hacen desde el aparato receptor de su automóvil. Para las amas de casa, los estudiantes, los que están de vacaciones, forzosas o no. Los que no trabajan (los del ayuntamiento) y los que están durmiendo, buenos días.
Salutació Josep M. Bachs al «Quisicosas»
Salutació Josep M. Bachs al «Quisicosas»
Aquí el fragment de l’inici del programa sencer.
Ben aviat publicaré més material de l’any 1982 al 1984. La condició sonora d’aquests fragments és fantàstica, ja que Josep M. Bachs es cuidava d’enregistrar-ho en la millor qualitat possible.
Enric Casademont fue un locutor de radio que creó a Pau Pi, un personaje radiofónico infantil que se estrenó en Radio Barcelona en el año 1950. Antes, había trabajado en otras emisoras como Ràdio Girona y se le conocía por sus imitaciones. Casademont murió en 1975 y en enero de 1976 Radio Barcelona emitió este programa a su memoria y que encontré en una cinta de casete.
En este programa especial llamado «Enrique Casademont, un famoso de la Radio» hablan sus colegas y amigos, se explica su entrada en Radio Barcelona y como se convierte en el nuevo Toresky después de su muerte 11 años antes. Además, se puede escuchar su propia voz explicando, en una entrevista, el inicio de su nuevo personaje llamado Pau Pi que pasó en un programa abierto al público en el Palau de la Música un día de la Radio un 14 de noviembre de 1949.
Enric Casademont
Pau Pi i Enric Casademont
En el programa «Enrique Casademont, un famoso de la Radio» hablan personas míticas de la radio como Encarna Sánchez, Pilar Montero, Cecilia Gubern, Isidre Sola, Antonio Losada o Ricard Ardèvol.
Desde aquí quiero recomendar la lectura de este artículo de Àngel Casas sobre Pau Pi y este trabajo de Natividad Carreras, Profesora en la Facultad de Comunicación de la Universidad de Sevilla sobre el teatro, la radio y la ventriloquia en esos años.
Aquí está «Enrique Casademont, un famoso de la Radio» de enero de 1976. Una época donde se hacían homenajes sonoros, sentidos y completos a las personas que habían significado alguna cosa en la radio. Ahora ya nada de eso existe y solo nos encontramos pequeñas secciones o entrevistas al día siguiente de la muerte de alguien.
Esta semana he explicado en mi sección en La Tarda de Catalunya Ràdio con Elisenda Carod lo agradecido que estoy a nuestro oyente Joaquim, que me nutre de cortes de audio históricos como este que publico hoy aquí.
El programa «Arús con leche» empezó a emitir en Cadena Catalana a mediados de los años ochenta. Allí inició la colaboración del personaje del señor Barragán. El programa fichó para Onda Cero y a principios de los noventa se emitía para toda España.
En las hemerotecas he leído que hubo un momento en que uno de los chistes del señor Barragán no gustó a los directivos de Onda Cero y pidieron que no saliera más en cadena, pero que podía hacerlo para Cataluña. Esto provocó que el tiempo en el programa para el personaje fuera muy corto.
Llega, parece, el último programa de la temporada y se produce un momento histórico, ya que se despide del programa y la forma de hacerlo es del todo sorprendente.
El señor Barragán se despide de la audiencia
No estoy seguro si volvió al programa de Arús, pero parece que pilló por sorpresa a todo el equipo.
[ESP] En una cinta de cassette he encontrado un contenido de Françoise Caüet. La historia radiofónica de esta locutora está muy bien documentada en el fantástico proyecto Dones a les Onesaquí y aquí. Realizó programas musicales en un momento en el cual era muy difícil escuchar mujeres en el oficio de critica musical. Pasó por Radio Juventud, Radio Barcelona y Radio Nacional de España y he podido recuperar estos minutos de enero de 1976 en Radio Barcelona.
Se explica que las últimas colaboraciones de Françoise Caüet fueron en Radio Club 25 en el año 2000 en el programa «Al dos mil por mil» presentado por Jordi Estadella y que finalmente se dedicó a la restauración. He dado con este vídeo de la Fundació Joan Miró de Barcelona de hace unos dos años. En ese momento era la chef del restaurante de la Fundación y aquí hace una lectura de «La Cigale et la fourmie».
Françoise Caüet
[CAT] En una cinta de casset he trobat un contingut de Françoise Caüet. La història radiofònica d’aquesta locutora està molt ben documentada al fantàstic projecte Dones a les Ones. Va realitzar programes musicals en un moment en què era molt difícil escoltar dones a l’ofici de crítica musical. Va passar per Ràdio Joventut, Ràdio Barcelona i Ràdio Nacional d’Espanya i he pogut recuperar aquests minuts de gener de 1976 a Ràdio Barcelona. S’explica que les darreres col·laboracions de Françoise Caüet van ser a Radio Club 25 l’any 2000 al programa «Al dos mil per mil» presentat per Jordi Estadella i que finalment es va dedicar a la restauració. He trobat aquest vídeo de la Fundació Joan Miró de Barcelona de fa uns dos anys. En aquell moment era la xef del restaurant de la Fundació i fa una lectura de “La Cigale et la fourmie”.
Quan vaig entrar a treballar a Catalunya Ràdio una de les primeres impressions va ser que no coneixia a ningú i no sabia quina era la tasca de les persones que veia. A poc a poc vaig anar descobrint els departaments i sobretot vaig començar a diferenciar les emissores per l’espai on eren. Catalunya Música, informatius de Catalunya Informació, iCat FM o programes de Catalunya Ràdio formaven grups independents de persones al davant d’un ordinador.
Després hi havia els estudis. Al principi era difícil saber on era el 10, el 2 o el 17, que estava a la primera dècada dels 2000 a l’edifici annex. En els estudis estaven els tècnics i com que jo venia d’aquesta feina en altres emissores, m’encuriosia la tasca i la forma de ser de cadascun d’ells.
La zona de Catalunya Música estava molt ben acotada amb dos estudis un al costat de l’altre i els tècnics que hi treballaven era difícil veure’ls des del passadís de pas. Vaig tenir la sensació que treballaven amb certa independència de tot el tràfec de la ràdio.
Recordo que, de tant en tant, veia a un dels tècnics de Catalunya Música al carrer quan sortia a fumar. Era molt alt i normalment sempre estava sol. Es deia Alfred Marín. Només hi vaig parlar una vegada i recordo que ho vam fer del Sonar i música electrònica. Em va sorprendre.
Alfred Marín a les instal·lacions de Catalunya Música (foto CCMA)
L’any 2014 l’Alfred va morir. Va passar a l’estiu i ens va sorprendre a molts de vacances i vaig pensar que una part de la història de Catalunya Ràdio marxava.
Un altre dels tècnics de Catalunya Música era Daniel Guinot, ara jubilat, que va estar des dels inicis de l’emissora juntament amb l’Alfred Marín. Feien tasques de tècnics de gravació i directe a l’estudi i muntadors dels diferents programes. El Daniel va ser pioner a casa nostra en l’edició i postproducció d’àudio digital amb ordinador i això es mereix una altra entrada al blog. Ell recorda les passions de l’Alfred Marín:
L’apassionava tot el que feia referència a les noves tecnologies musicals, feia música electrònica i electroacústica, componia música, es va presentar en diversos concursos, era un apassionat de les motos. Abans de la ràdio havia fet de DJ en les discoteques de l’època.
Daniel Guinot
El 4 d’agost de 2014 Catalunya Música en veu de Pere-Andreu Jariod li dedicava aquest recordatori que es pot escoltar aquí:
Daniel Guinot ens parla dels muntatges sonors que feia:
Contínuament estava fent muntatges divertidíssims amb cançons i fins i tot amb les pífies dels locutors (el que en diríem les preses falses). Les cintes se les guardava per a ell, ens les deixava escoltar, però la majoria se les quedava ell.
Daniel Guinot
Un altre tècnic de la casa, Salva Pou, m’ha confiat uns quants cassets amb un munt de programes de la ràdio que vaig digitalitzant. La gran sorpresa és que entre elles estava aquesta:
La bobina oberta amb el treball d’Alfred Marín «Dos gardenias…»
Una cinta oberta de magnetòfon que li va donar l’Alfred i que conté una còpia mono amb un muntatge anomenat «Dos gardenias…(Machín)«. El muntatge està fet el juliol de 1986. Encara no s’havia inaugurat Catalunya Música i Catalunya Ràdio tenia 3 anys de vida.
He digitalitzat el muntatge amb un aparell REVOX per intentar copsar el 100% de la gravació original. Poques paraules puc dir d’aquesta genialitat sonora. Em confirma que, efectivament, la ràdio la fan les persones.
En una cinta de casete del año 1979 he encontrado este episodio de ficción de radioteatro. La sorpresa ha sido saber que el director de la obra la firma Luis Peñafiel que, como se dice al principio de la grabación, es Chicho Ibáñez Serrador. La obra se llama «Aprobado en inocencia«. Un trabajo radiofónico sin efectos de sonido donde destaca el trabajo de los actores.
Según explica el comentario inicial de Alberto Nadal es la segunda obra de un tríptico que no llegó a completarse. La primera obra se llamó «El agujerito» y fueron representadas en Barcelona. El reparto «Evelin» Encarna Sánchez, «Dori» Isabel Campillo, «Winky» Mercedes Pastor, «Ada», Rosa Mateu, «Tomás» Isidro Sola, «Tom» Matías Molina, «Jack» Antonio Crespo. Registro de sonido de Eduardo Montero y Francisco González, montaje musical de Alberto Borrás y dirección de Armando Blanch.
ESPACIO SONANTE 