Els inicis d’una aventura radiofònica

El dissabte 20 de juliol de 2002 va començar el programa «Game Over» a la desapareguda emissora de ràdio privada Ona Catalana. El projecte va ser presentat mesos abans per Jordi Sellas a la cap de programes Neus Bonet i va començar com a «temporada zero» a la programació d’estiu d’aquella temporada. «Game Over» va finalitzar les seves emissions a l’estiu de l’any 2005, en aquella mateixa emissora, abans d’arribar a la programació de festius inter-setmanals del 2006 a Catalunya Ràdio i passar-se a dir «Generació digital«.

Durant aquella primera època el programa «Game Over» va guanyar la menció de qualitat dels premis de Ràdio Associació de Catalunya 2003.

Aquesta pàgina recuperarà durant aquest 2022 tots el programes, fins ara mai publicats, d’Ona Catalana i que són 125 en total. Anirem publicant moltes fotografies i algunes entrevistes actuals als qui van ajudar a fer créixer un programa que en els seus inicis tenía un «claim» que el definia i que va ser escrit per una de les persones de l’equip del programa, Xavier Serrano: «Game Over, no s’entén res, però distreu».

De moment la pàgina té el primer material de la temporada 0. Serà en el moment que publiquem els programes de les següents temporades quan ampliem amb noves entrevistes dels nous col·laboradors que s’anaven incorporant.

Fotografies «Game Over»

Entrevistes

Qualsevol aventura radiofónica ho és per les idees, decisions i la tasca d’uns professionals. Aquestes persones són les que ho van fer tot possible.

Neus Bonet, periodista

Ona Catalana era una emissora de ràdio generalista amb molts professionals joves. Quin record tens d’aquella emissora y de la teva etapa allà?

En tinc un dels meus millors records professionals. Em vaig retrobar amb professionals amb els quals havia coincidit a Catalunya Ràdio, vaig coneixer gent nova i la joventut de molts d’ells i elles va aportar el plus d’il·lusió i de descoberta constant, d’aprenentatge mutu que va fer que el projecte en el seus inicis fos apassionant humanament i profesional.

El programa va estar en antena més de tres anys amb horaris que ara semblarien molt agosarats per un programa de ràdio amb un públic molt concret. Va ser una aposta valenta des d’un bon inici?

Va ser una aposta convençuda. Perquè es pot programar fent el mateix que la resta d’emissores amb qui es competeix, però amb una o un gran comunicador, o es pot programar per alternativa. I vaig pensar que no es pot fer sempre el mateix i que per petita que fos, la comunitat de gent jove que comparteix una afició i un consum cultural mereixia l’aposta. I que gent del meu perfil podriem aprendre moltes coses. 

Curiosament una vegada el programa acaba l’etapa a Ona Catalana possibilites la seva continuitat quan ets cap de programes a Catalunya Ràdio. El programa canvia de nom a «Generació digital». Per quina raó?

Perquè els mitjans públics lluiten per l’ús i difusió de la llengua catalana i els anglicismes no hi tenen cabuda. D’aquí el canvi. Com quan en Jordi Basté volia posar-l’hi al seu programa «Off The Record», i es va acabar dient «No ho diguis a ningú». Imperatius que s’accepten. Després vaig pensar que «Generació Digital» abarcaba molt més encara.

Aquest any el programa fa vint anys en antena i ha estat gràcies a decisions com la teva en dues emissores de ràdio diferents. Gràcies de veritat per haver confiat en nosaltres. Has creat un programa de ràdio i l’has ajudat a créixer i caminar però, a més, has creat una família que en aquests vint any són molt més que amics.

Moltes i sinceres felicitats. No és només una decisió de programació la que fa que un programa funcioni. És l’equip que treballa molt i fort, que creu fermament en allò que fa, que ho gaudeix, que té una curiositat infinita i la comunitat que l’escolta o el veu el que possibilta que s’arribin a complir 20 anys. És molt dificil trobar programes tant longeus. I deixa’m dir que per a mi ha estat un honor i un plaer poder-vos coneixer i mantenir l’amistat que vam fer fa 20 anys quan amb la vostra passió i ganes em vàreu convecer que Game Over era una bona aposta radiofònica. Per molts anys més!

Jordi Sellas, periodista

Quina era la teva feina a Ona Catalana?

Era el cap de comunicació i promoció de la cadena, la persona responsable de tot el que tenia a veure
amb les relacions amb els altres mitjans de comunicació i la promoció de la cadena externa i interna. A
diferència de la majoria de cadenes de ràdio de Catalunya, el model d’Ona Catalana es centrava en una
xarxa d’emissores locals molt potents, amb personalitat pròpia, que, juntes feien una cadena d’abast
nacional. Coordinar les sensibilitats de tantes emissores amb la voluntat de crear una cadena forta no va
ser una tasca senzilla, vaig aprendre coses que encara avui faig servir.
Aquella va ser una etapa plena d’energia, de dedicació incondicional i de vivències emocionalment molt
intenses. En poques paraules: aquella manera que tens de viure quan quan tens vint-i-pocs anys. Sense
cap mena de dubte, hi vaig viure alguns dels millors moments de la meva vida professional.

Recordes els punts bàsics del contingut del programa que vas proposar-li a la Neus Bonet, la cap
de programes?

La Neus Bonet és una figura clau per entendre el que avui és, vint anys després Generació Digital i tot
l’entorn de programes i continguts de cultura digital que ens envolten. Ella era la cap de programes
d’Ona Catalana i va saber veure que, tot i no entendre massa bé d’allò que parlaríem, teníem la passió,
les habilitats radiofòniques i el coneixement suficient com per fer un programa a l’alçada del que
s’esperava d’una cadena de ràdio generalista.
El dossier amb el projecte del programa el vaig acabar a casa, a Olot, durant la setmana santa d’aquell
2002, maquetada amb el mític editor de textos Aldus Pagemaker i gràfics editats amb Corel Draw (!).
Encara ric quan hi penso. Segurament era el dossier més ben dissenyat i presentat que la Neus havia
rebut des que era cap de programes. Les converses prèvies amb l’Albert Murillo eren de l’estil: “hem de
ser els més exigents de tots i demostrar que anem seriosament”; havíem de demostrar que un programa
setmanal de videojocs té lloc a l’antena d’una cadena generalista, i ho hem de fer amb seccions i una
tertúlia, copiant els magazins tradicionals en la forma i adaptant-la a un nou contingut.

Una vegada et dona el si, que fas?

Vam començar a treballar immediatament. La idea era començar en una temporada d’estiu, amb una
sèrie de pocs programes que sortirien per antena durant la temporada baixa radiofònica. Poc risc per la
ràdio, però molt per nosaltres. Ens jugàvem renovar per poder tenir el nostre espai durant la temporada
d’hivern, la temporada dels grans, el moment on les ràdios s’ho juguen tot.
Els guions, les seccions, l’edició musical, els separadors i totes les peces va ser increïble. L’Albert va fer
la seva màgia sonora i va crear espai sonor únic d’altíssima qualitat.La segona cosa que vam fer va ser anar a buscar col·laboradors! On trobaríem gent que parlés de
videojocs i cultura digital amb tot el coneixement del món, autoritat, passió i també capacitat
comunicativa? Era una tasca molt complicada i la vam començar al Mercat de Sant Antoni! Hahahaha!
Encara ric. Jo aleshores vivia al carrer Manso, just davant del mercat. Els diumenges al matí s’hi celebra
el clàssic mercat de llibres, revistes i objectes de segona mà, amb una secció de videojocs gegant. Tot
el friquisme barceloní es trobava allà sense falta. Va ser el nostre primer territori de pesca de
col·laboradors. Una autèntica font de personalitats que van marcar l’antena del programa durant les
primeres temporades. Mites de la ràdio catalana des d’aleshores.

El programa comença un estiu amb unes edicions d’un contingut força retro y que després van
anar evolucionant a mida que s’integraven nous col·laboradors i la indústria anava canviant.
Aquesta evolució, fins i tot es va notar més, quan el programa arriba a Catalunya Ràdio. Game
Over i Generació digital han sabut adaptar-se als temps?

El projecte d’Ona Catalana va canviar de propietaris i d’equip directiu. Jo mateix havia canviat de feina
un parell de vegades i em trobava en plena creació del Club TR3SC quan va sorgir l’oportunitat de fer el
salt a Catalunya Ràdio. En aquells moments era la ràdio líder d’audiència indiscutible de Catalunya i
poder parlar des de l’estudi 1 amb finestres a la Diagonal era complir un somni impossible d’imaginar
quan començava a fer ràdio a la Garrotxa, a Ràdio La Vall, primer i a Ràdio Olot, més tard.
Amb la confiança immensa de la Neus, vam apostar per un programa molt més obert. Menys centrat en
l’esperit dels hard core gamers i amb una nova voluntat, una nova vocació. Es tractava d’un programa
de ràdio pública i per tant, hi havia un compromís ampliat amb la difusió de la cultura digital en el marc
de la cultura catalana. Al mateix temps, hi havia una nova voluntat molt més generalista, donar a
conèixer la cultura digital a una massa gegant d’audiència que no en tenia ni idea. Obrir camí en un
moment apassionant. Pensa que al voltant del 2006 apareixen les grans xarxes socials que marquen la
dècada posterior com Facebook, Twitter, apareixen els telèfons intel·ligents a partir de la revolució de
l’iPhone i tot el que això suposa per al món dels videojocs i de la cultura digital en general. Tota aquesta
revolució la vam poder viure en directe.

En aquella època el paper de Xavier Serrano en els guions, i sobretot en les promocions
radiofòniques, va ser important. D’ell són recordats les frases: «Game Over, no s’entén res, però
distreu» o «Game Over, som rars si, però ens agrada». Hi havia preocupació perquè el programa
sonés bé radiofònicament?

El so de Game Over o de Generació Digital estava cuidat fins al més mínim detall. L’equip format per
l’Albert i en Xavi era elit de la ràdio catalana. I ho dic sense cap mena de dubte. De les seves mans,
veus i taules de so en van sortir algunes de les promocions i falques més meravelloses que he escoltat.
Treballar amb ells en un programa petit i humil com GO era un luxe impossible de pagar si no fos per la
passió i les ganes extraordinàries de superar-nos.
Teniem molt clar que havia de sonar un com un tro per seduir als oients. La idea que l’oient no
entengués el que dèiem era acceptable, normal, però el que no podíem permetre és que no se sentís
encuriosit, interessat en tot allò que explicàvem i, per tant, el “com” ho explicàvem era fonamental.

Quan el programa portava molt poques edicions i, en conseqüència era molt poc conegut, es va
fer un programa des de l’auditori del CCCB. El recordes?

Es tractava d’unes jornades organitzades per l’Associació Catalana de Ràdio en el marc d’una gran
mostra al CCCB sobre la potència del mitjà radiofònic. Totes les cadenes hi van portar la seva
programació i la nostra va triar-nos a nosaltres. Vam preparar un programa a consciència per ser gravat
des de l’auditori del CCCB i emès posteriorment per antena.
No va venir, ningú. Ningú. Hi havia un munt de gent a l’escenari i ningú de públic. Això diu molt de la
nostra inexperiència en aquesta mena de món. Quaslevol amb dos dits de front hagués convocat a
amics, coneguts i saludats, però nosaltres esperàvem que tot un auditori apassionat dels videojocs ens
estigués esperant. Van entrar tres persones, durant deu minuts, i se’n van anar. Només una persona va
quedar-se tota l’estona i, en el futur, va acabar sent col·laboradora del programa.

En aquella època vau començar a tractar amb les grans marques con Nintendo, Sony o
Microsoft? Com veien el fet que una emissora privada apostés per un programa de videojocs en català? Us tenien en compte?

Des del principi vam tractar de tu a tu a les grans marques de videojocs. Sentiem que el nostre
programa tenia la qualitat i l’exclusivitat que moltes marques podien buscar més enllà de les revistes i
els llocs web especialitzats. Així vam aconseguir establir una bona relació amb moltes de les persones
responsables de Nintendo, Xbox, Playstation, però també companyies productores o distribuidores i
altres marques ara desaparegudes. Amb algunes d’elles encara avui ens hi uneix una gran amistat.
Al principi vam haver de demostar, amb molta insistència i proves, que el nostre programa era seriós.
Potent. Però una vegada vam aconseguir-ho va arribar una de les coses meravelloses de fer un
programa d’aquest tipus, el que tot fanàtic dels videojocs ha somniat tota la vida: que et regalin tots els
videojocs i consoles del mercat per ser el primer en provar-los, tenir edicions avançades, demostracions
i models exclusius. Anar als esdeveniments restringits per a premsa, ser tractat com un professional dels
videojocs i la cultura digital era una al·lucinant.

L’any 2002 hi havia un altre programa més antic a la ràdio que es diu també Game Over.
Recordes el moment en el que us vau adonar de la coincidència?

Recordo que va ser per internet, vam saber que hi havia un programa a Sant Joan Despí que es deia
igual i que encara avui continua. Per nosaltres va ser un xoc, perquè no volíem en cap cas trepitjar el
terreny de ningú. Tampoc vam brillar, ni uns ni altres per l’originalitat del nom, tot s’ha de dir. Ara no sé
si en algun moment ens van escriure algun correu electrònic o va tenir alguna convers amb ells,
segurament va passar.
Quan el programa va passar a Catalunya Ràdio teníem clar que una de les funcions de ràdio pública era
la d’ajudar a la difusió de la llengua catalana en tot aquest món emergent de la cultura digital del segle
XXI. Així doncs, el programa va passar a ser Generació Digital (el nom actual) i ens vam convertir en
uns grans usuaris i ajudants de la UAL (unitat d’assessorament lingüístic) i del Termcat. Cada mes
apareixien nous aparells i nous conceptes digitals per explicar i intentàvem ser el més acurats i
respectuosos possible amb els savis de la llengua.

Quan portaveu un parell d’anys en antena guanyeu una menció de qualitat a la innovació en els
4ts Premis de Ràdio Associació. Què va significar això per vosaltres?

Vam recollir el premi absolutament emocionats. Era una menció de qualitat per un programa que
competia amb els grans, els que tenien tots els seus recursos a disposició. En aquella edició vam
competir (i perdre) davant d’un programa especial que Catalunya Ràdio havia fet en un vaixell camí de
Mallorca (no en recordo el motiu). Recollir el premi ens va fer sentir prou importants com per apostar
encara més pel programa i el futur que tenia. I no sabíem tot el que havia d’arribar!

Quin paper han jugat els col·laboradors en el programa i com es van anar integrant? Molts d’ells
com Francesc Xavier Blasco, STAR o Albert Garcia encara continuen.
La primera pesca de col·laboradors la vam fer al Mercat de Sant Antoni en aquells diumenges friquis
que deia abans. Allò era una bogeria, allà van aparèixer l’Antonio Hortal, l’Eduardo Manjimaru i alguns
altres. Autèntics fanàtics dels videojocs. Savis fins a l’extrem de la violència verbal si feia falta. Esperits
lliures que haurien desitjat néixer al barri d’Akihabara i no a Santa Eulàilia. Mites. Algunes de les
persones que vam trobar tenien noms ben especials com Tromax.
A partir d’aquí la recerca online ens va portar a professionals increïbles com en Francesc Xavier o l’Star,
cadascun tindria per una història sencera. L’arribada de l’Albert, encara estudiant de periodisme
aleshores i avui referent de la premsa de videojocs, o d’altres incorporacions com en Martí, l’Eloi o
d’altres va venir per missatges directes a partir d’haver-nos escoltat. Molts col·laboradors fantàstics (la
llista seria llarguíssima) han contribuït a fer la història del programa. Ens costava molt trobar veus
femenines per parlar de videojocs, però també en vam anar incorporant amb el temps i la paciència,
l’Anouc, la Gina, la Raquel, l’Olga, l’Ariadna, la Cristina, la Nora. Pioneres.

Perquè creus que en aquests vint anys d’història del programa les grans emissores de ràdio no
hagin apostat mai un programa de videojocs? Podem trobar programes de cinema, de sèries, de
llibres, de teatre però sembla que ràdio comercial i videojocs no s’estiment gaire.

Els videojocs sempre han portat l’etiqueta pejorativa de ser produccions destinades a l’entreteniment,
cultura popular i poc elevada, centrats en el públic jove. En això encara no hem millorat massa. Però
tenim passes importants que ens ajuden a veure que la feina de difusió que s’ha fet des de fa tant de
temps ha arrelat bé a casa nostra. Avui tenim una direcció general de cultura digital i innovació al
Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. És el resultat de molta feina i molt d’esforç de
molta gent. Nosaltres també hi hem posat el nostre granet de sorra.
Des que museus de prestigi com el MOMA van començar a adquirir codis de videojocs del segle XX per
tenir-los a la seva col·lecció com a peces d’art representatives de la cultura d’un moment clau en la
història, cada vegada més espais d’aquells que consideraven els videojocs com una producció cultural
menor han anat obrint-s’hi. De fet, ara formen part d’una manera molt més natural de la nostra vida
quotidiana que no pas fa vint anys.
De fet, si analitzem com ha evolucionat la cultura en general, no només la digital, durant els darrers 20
anys, veiem que els videojocs han estat, i continuen sent, els pioners a l’hora de crear noves narratives,
nous sistemes de distribució i també models de negoci que, després, el cinema, la televisió, la música,
la literatura i l’art en general, segueixen. És, possiblement un dels àmbits que més purament representa
la creativitat del canvi de segle XX al XXI.

I per últim, que ha significat Game Over i Generació digital a la teva vida professional?

És una pregunta molt difícil de respondre més enllà dels tòpics. Que si va ser fonamental, que si em va
marcar per sempre, que si hi vaig fer amics per tota la vida. Però ho intentaré.
Generació Digital va suposar fer realitat un somni amb una periodicitat setmanal. Imagina’t que fort que
deu ser complir el teu somni cada dissabte! I la setmana vinent, tornar-hi! Entrar cada setmana a aquell
estudi de ràdio que havia admirat des de petit, obrir els micròfons i poder parlar d’allò que més
m’agradava amb persones intel·ligents, interessants i apassionades. No puc demanar més ni estar més
agraït a tothom que ho va fer possible.

Xavier Serrano, creatiu

Són encara recordades les promocions d’Ona Catalana en general que tu escrivies i posaves veu amb en Jaume Fina i també són recordades les del programa que sorprenien amb frases com «som rars si ens agrada» o «no s’enten res però distreu». 

Sí! Suposo que el meu estil «Flaix» s’havia de notar d’alguna manera. Miràvem de ser originals i que es desmarquessin una mica de les de la resta de programes. Crec que ho vam aconseguir!

En aquella època recordo que tenies una Nintendo Game Cube i t’encantava Zelda. Encara jugues a videojocs?

Poquet però sí, ara jugo més amb el mòbil, encara que la Switch la faig anar… quan el meu fill petit me la deixa. El gran ha sortit més de Playstation!

Recordes alguna anècdota relacionada amb el programa?

Només recordo que teníem alguns col·laboradors, diguem-ne, peculiars. Ah!, i la melena blava de l’S.T.A.R.!

Aquestes són algunes promocions de la època escrites per Xavier Serrano i muntades per Albert Murillo.

Albert Murillo, tècnic de so

Continues col·leccionant videojocs antics?

No. Ja se m’ha passat. Ara, al contrari, vull tenir molta menys cosa a casa. He regalat molts videojocs que tenia i encara he de buidar més capses. Penseu que jo tenia un horari partit en aquella època i tenia més de dues hores al migdia i ho aprofitava per anar als encants de les Glòries. Hi vaig passar moltes hores.

Què et quedes d’aquella època del Game Over?

Per a mi va ser el descobriment d’una indústria potentíssima que anava molt més enllà de la meva dèria per parlar del «Crazy Climber». Recordo escoltar al·lucinat al Francesc Xavier Blasco, Albert Garcia o l’Star entre molts d’altres col·laboradors. Amb ells continuo una relació d’amistat que va més enllà d’un equip fent un programa de ràdio.

Temporada 0

La pretemporada del programa de videojocs en una ràdio generalista

El programa «Game Over» va començar la seva història un 20 de juliol de 2002 i ho va fer a la temporada d’estiu d’Ona Catalana. Van ser un total de 7 programes que tenien una estructura molt clara. Una introducció, que era opinió de Jordi Sellas, un reportatge dedicat al món clàssic, una tertúlia i novetats del món del videojocs de la època, hi ha també algunes entrevistes i unes llistes «top ten» de diferents temàtiques.

Els programes s’han pogut conservar gràcies al servei d’arxiu de la emissora que guardava TOTS els programes en format mp2, 256 kbps i 48KHz que era el format amb el què enregistrava el sistema informàtic d’Ona Catalana i està considerat com l’estàndard de les emissores de ràdio digital. És a dir, tots els programes tenen la mateixa qualitat que els fitxers que sortien per antena.

Temporada 1

Comença el programa «de veritat» a l’inici de la temporada d’hivern

El 15 de setembre del 2002 comença el primer programa de la temporada d’hivern a Ona Catalana. A poc a poc s’aniran incorporant nous «Game Masters» i el programa anirà agafant forma amb les seccions encetades a l’estiu i noves entrevistes a responsables de marca de la indústria dels videojocs. També comencem a parlar d’exposicions mundials com el Tòquio Game Show o l’E3.

Anècdotes

El tercer programa de la temporada zero es va fer des de l’auditori de CCCB. El que havia de ser un programa amb públic es va convertir amb un programa sense públic. Zero persones escoltant el programa a les butaques i tots els integrants de l’equip com si no passés res dedicant-lo al videojoc «Space Invaders».

El programa s’enregistrava des de l’estudi 3 d’Ona Catalana i el co-director del programa Albert Murillo també feia de tècnic amb la tècnica «self».

Normalment els programes finals de temporada es feien en directe des de l’estudi 1 d’Ona Catalana. Una vegada acabat era habitual que els integrants de l’equip anessin xino-xano al mercat de Sant Antoni a buscar jocs de segona mà aprofitant que era diumenge.

El el primer programa de la Temporada 1 assisteix de públic Albert Garcia, que més endavant seria «Game master» del programa.

Normalment enregistràvem el programa els divendres a la tarda a darrera hora.

A Ona Catalana es va fer molt conegut entre l’equip del programa la forma en la que Jordi Sellas demanava una mica més de ritme als contertulians. El moviment de braços, anomenat «molinet» era l’avís perquè tots espaviléssim.

En la temporada zero l’equip el formaven Jordi Sellas, Xavier Serrano i Albert Murillo. I els primers col·laboradors, coneguts com a «Game Masters» van ser Antonio Hortal, Eduardo Rodriguez.

La primera entrevista va ser a David Fernández Gisbert «Tromax» per parlar de la seva col·lecció d’informàtica antiga.

La sintonia del programa, en aquests 20 anys en antena, sempre ha tingut una coincidència: en un moment donat sempre ha sonat, mesclat amb la música, el sampler original «humanoid» de la frase «The humanoid must not escape» del videojoc «Berzerk«.

Els programes, a l’inici, sempre tenien la mateixa estructura: Introducció Jordi Sellas / Reportatge / Tertúlia normalment de temes retro / Argument locutat d’un videojoc / Novetats de la indústria.

Quan portàvem uns quants programes emesos ens vam adonar que ja existia un programa de videojocs amb el mateix nom i que portava més temps en antena: Game Over de Ràdio Despí i que va començar l’any 1999.

Alexey Pajitnov

El 16 de Gener de 2008 l’equip del Generació digital es va desplaçar a la Universitat Autònoma de Barcelona per escoltar la conferència del creador del Tetris Alexey Pajitnov. Aquesta conferència formava part d’una activitat acadèmica que s’emmarcava a l’any de la computació de l’Autònoma i que va estar organitzada, entre altres persones, per Sergi Mesonero, Laia Sánchez i David Ruiz.

Alexey Pajitnov és presentat com a enginyer informàtic, nascut a Rússia i que va desenvolupar, amb dos companys més el videojoc Tetris mentre treballava al centre de computació de l’Acadèmia Russa de les Ciències l’any 1985. L’any 1999 se’n va a viure als Estats Units i funda la Tetris Company.

En aquest document sonor (que creiem que en aquests moments no està publicat enlloc) podem escoltar tota la conferència en anglès i les preguntes de les persones que allà estaven. De fet, pregunten, gairebé tots els integrants del Generació digital que sabien que era una oportunitat única per escoltar i veure a aquest mític personatge històric.

Aquesta és la conferència completa.

La pregunta més recordada de la conferència, i que va sortir en alguns mitjans de comunicació escrits l’endemà, la va fer l’STAR.

Després de la conferència vam tenir la possibilitat de parlar amb el creador del Tetris de forma distesa l’equip del Generació digital.

La Abadia del Crimen

L’any 2005 vam dedicar un programa al mític videojoc de La Abadia del Crimen. En aquella època els programes tenien una estructura molt similar i sempre començaven amb un reportatge que iniciava el tema principal. El dia que vam dedicar el programa a aquest videojoc Albert Murillo va realitzar aquest reportatge en veu de Beth Bardají que té una durada de més de nou minuts i on es poden escoltar les veus de persones que van estar a prop de la seva producció com Juan Delcan, Gonzo Suárez i Antonio Giner.