A finals dels anys vuitanta durant l’emissió del programa Clàxon, que presentava Albert Vinyoli i Jordi Beltran, va passar una situació curiosa. De forma espontània apareix la veu del Jordi Basté que té interès per donar una exclusiva relacionada amb l’Espanyol a un programa d’esports que segurament s’estava fent en aquells moments per Catalunya Ràdio. Per equivocació, des del control central, envien la seva veu a l’estudi 7 on en aquells moments s’estava radiant en directe per Ràdio Associació el programa musical Clàxon. Passa això:
[ESP] La muchedumbre cerca de la Catedral de Santa María del Fiore de Florencia es realmente agobiante. Entre la gente, los caballos y las colas de gente en todas direcciones es difícil de poder admirar tranquilamente esta espectacular catedral. Siempre me gusta poder estar cerca de las grandes iglesias o catedrales justo cuando es mediodía para poder escuchar la máxima sonoridad de sus campanas. En este caso el sonido de las campanas se mezclan con el sonido de la muchedumbre, con los martillazos a los cascos de los caballos y con las maletas con ruedas.
[ENG] The crowd near the Cathedral of Santa Maria del Fiore is really overwhelming. Between the people, the horses and the queues of people in all directions, it’s difficult to be able to admire this spectacular cathedral calmly. I always like to be able to be near the big churches or cathedrals just when it is noon to be able to hear the maximum sound of their bells. In this case, the sound of the bells is mixed with the sound of the crowd, with the hammer blows to the horses’ hooves and with the wheeled suitcases.
[CAT] La munió prop de la Catedral de Santa Maria del Fiore de Florència és realment aclaparadora. Entre la gent, els cavalls i les cues de persones a totes direccions és difícil de poder admirar tranquil·lament aquesta espectacular catedral. Sempre m’agrada poder estar a prop de les grans esglésies o catedrals just quan és migdia per poder escoltar la màxima sonoritat de les campanes. En aquest cas el so de les campanes es barregen amb el so de la gent, amb els cops de martell als cascs dels cavalls i amb les maletes amb rodes.
Ara fa poc em vaig trobar en una capsa de casa aquesta bobina d’àudio amb una etiqueta de Ràdio Avui, Ràdio 13. Una emissora per on van passar grans professionals i on aquí podeu conèixer part de la seva història.
La paraula «Hipercorp» em va donar l’esperança que hi hagués algun moment radiofònic del trist atemptat d’Hipercor de l’any 1987. I així és.
En total aquest fragment radiofònic té una durada de 17 minuts i recull els primers moments després de l’explosió. Des del principi es parla d’atemptat. El periodista Joan Francesc Cánovas és qui està editant l’informatiu en directe a l’estudi i connecta telefònicament amb Pere Serrats, que sembla que es trobava a prop de l’Hipercor, i que fa una primera fotografia de tot el que veu.
Primera fotografia des del lloc dels fets per Pere Serrats
El periodista Joan Francesc Cánovas és qui està editant l’informatiu en directe a l’estudi i connecta amb Jordi Corbalan que es troba al lloc dels fets amb la unitat mòbil i el tècnic d’exteriors Carles Mallofrè.
«Feia pràctiques mentre estudiava Ciències de la Informació a la UAB. Va ser la primera mòbil.Ha estat una gran sorpresa poder recuperar la gravació. Escolto una veu jove i encara inexperta, en plena formació, que va intentar explicar durant moltes hores de directe en primera línia, contenint les emocions, una de les notícies que tristament marcaria la nostra història.«
Jordi Corbalan
Primera connexió amb la unitat mòbil
«Sens dubte un dels moments més sorprenents és quan el portaveu de premsa del governador civil de Barcelona va fer pública en el mateix lloc i molt aviat una llista de ferits, amb el risc de cometre imprecisions o errades. Ara, les xarxes socials tindrien un paper rellevant en la immediatesa, com va passar en els atemptats de la Rambla i de Cambrils.«
Jordi Corbalan
Segona connexió amb la unitat mòbil
Anys més tard, a part de les condemnes a tots els qui van participar en l’atemptat també es va condemnar a l’Estat Espanyol com a responsable civil subsidiari per l’actuació de les forces de seguretat després que tretze demandants presentessin una denúncia. Aquesta trucada d’una oient rebuda per Joan Francesc Cánovas el mateix dia pot donar pistes d’aquest fet.
Trucada sobre l’atemptat
Foto conservada per Jordi Corbalan (esquerra amb auriculars) del Diari Avui
Jordi Corbalan és periodista de Catalunya Ràdio i li hem preguntat si escoltant 35 anys després aquesta connexió, creu que ara es faria de la mateixa forma.
«Hi ha coses que en el fons no han canviat encara la tecnologia i els canals de comunicació hagin evolucionat vertiginosament. Avui, les xarxes socials tindrien el paper que aleshores va tenir el telèfon, el telèfon fix és clar. Els primers testimonis dels fets van ser veïns que van trucar a la ràdio per explicar en directe el que estaven veient. En aquella època la veu, la paraula, guanyava la partida de la rapidesa a les imatges.«
Jordi Corbalan
Jordi Corbalan recorda a molts professionals amb els quals va coincidir.
«No me’n voldria deixar cap, però aquells anys a la ràdio vaig coincidir amb professionals veterans i autèntics mestres, com Enric Frigola i Salvador Escamilla. I amb altres professionals aleshores molt joves que anys després es farien un lloc destacat en el periodisme del nostre país: Mònica Terribas, Jordi Llompart, Joan Maria Clavaguera, Neus Bonet, Teresa Turiera, Josep Maria Farràs, Xavier Valls, Pepa Fernández, Fina Brunet, Albert Malla, Marta Viladot, Xavier Palau, Josep Almirall o Àlex Lliteras, que ens va deixar fa poc. La llista no s’acabaria…«
L’any 1981 Ràdio 4 emetia un capítol de Radioteatre català amb l’obre «Les precioses ridícules» de Molière. Entre el repartiment Maria Matilde Almendros o Ricard Palmerola. Aquí la fitxa sencera.
Martí Cuní, tècnic d’exteriors de Catalunya Ràdio, ha guardat, durant anys, dues bobines amb unes seixanta entrevistes fetes pel periodista Salvador Escamilla a l’emissora Ràdio Barça Cadena 13 que ara he pogut digitalitzar.
El gener de 1986, Cadena 13 i el FC Barcelona van arribar a un acord segons el qual la primera emetria cada dia informació esportiva. El 10 de febrer de 1986 Ràdio Avui Cadena 13 va passar a oferir Ràdio Barça Cadena 13: 50 hores setmanals de programació, 20 en cap de setmana, dedicades a la informació esportiva, preferentment dels equips del FC Barcelona. Era el resultat de les negociacions mantingudes amb el FC Barcelona presidit per Josep Lluís Núñez. L’acord establia una durada de quatre anys que no es va complir.
Arxiu Sonor de la Ràdio a Catalunya
Les bobines tenen unes 60 entrevistes o fragments d’entrevistes de l’any 1986 i 1987 del programa que Salvador Escamilla realitzava i que es deia «Bon vent i barca nova» i que moltes vegades anomenava «Bon vent i barça nova»
La relació de personatges que passen per l’estudi de Salvador Escamilla és enorme: Antoni Dalmau, Ramón Riba, Enric Frigola, mestre Arnaud, Josep Maria Cullell, Marina Rossell, Magda Oranich, Raimon, Serrat, Albert Gimeno, Joan Hortalà, Fernando Arrabal, Heribert Barrera, Miquel Duran, Domènec Pastor i Petit, JV Foix, Josep Colet i Giralt, Maria Cinta, Santiago Ramentol, Miquel Sellarès, Josep Miró i Ardèvol, Grec, Ramoncín, Aina Moll, Àngel Colom, Antoni Fernández Teixidó, Arcadi Calzada, Carles Alfred Gasòliba, Celdoni Fonoll, Concepció Ferrer, Eduard Criado, Frederic Rahola, Jesús Rodriguez Picó, Josep Antoni Duran i Lleida, Josep Dalmau, Josep Maria Ainaud de Lasarte, Josep Maria Forn, Juli Busquets, Laura Palmés, Marta Tatché, Montserrat Albet, Paloma Gómez Borrero, Pepe Rubianes, Rafel Ribó, Ramón Camp, Ricardo Solfa, Victor Peiró.
Entre totes destaca la que és la darrera entrevista en vida al poeta J.V. Foix. Salvador Escamilla el truca a casa seva sis dies abans de la seva mort.
Darrera entrevista al poeta J.V. Foix
Per poder accedir a totes les entrevistes s’ha de fer directament a través d’aquest enllaç o anar escoltant d’un a un per aquí.
Aquest moment pertany a l’any 1974 i sembla ser que l’Ajuntament de Barcelona provava per primera vegada als carrers de la ciutat el carril BUS. Les primeres proves van ser un desastre pels conductors i el periodista ho critica sense problema mencionant l’alcalde de llavors que era el senyor Enric Masó.
Josep M. Bachs comenta el problema del carril BUS
Aquí el fragment sencer.
El programa «Quisicosas» tenia molta participació dels oients en trucades. Sobretot pels seus concursos.
Anem al darrer fragment de l’any 1977. M’agrada molt l’elegància del Bachs. M’agrada com utilitzava, ja en aquella època, els efectes de so com l’eco. Com jugava amb les músiques i les sintonies i, sobretot, la seva salutació inicial amb algun missatge amagat.
Buenos días, saludos cordiales como siempre de una forma especial para todas aquellas personas que nos escuchan desde su lugar de trabajo. También para los que lo hacen desde el aparato receptor de su automóvil. Para las amas de casa, los estudiantes, los que están de vacaciones, forzosas o no. Los que no trabajan (los del ayuntamiento) y los que están durmiendo, buenos días.
Salutació Josep M. Bachs al «Quisicosas»
Salutació Josep M. Bachs al «Quisicosas»
Aquí el fragment de l’inici del programa sencer.
Ben aviat publicaré més material de l’any 1982 al 1984. La condició sonora d’aquests fragments és fantàstica, ja que Josep M. Bachs es cuidava d’enregistrar-ho en la millor qualitat possible.
Enric Casademont fue un locutor de radio que creó a Pau Pi, un personaje radiofónico infantil que se estrenó en Radio Barcelona en el año 1950. Antes, había trabajado en otras emisoras como Ràdio Girona y se le conocía por sus imitaciones. Casademont murió en 1975 y en enero de 1976 Radio Barcelona emitió este programa a su memoria y que encontré en una cinta de casete.
En este programa especial llamado «Enrique Casademont, un famoso de la Radio» hablan sus colegas y amigos, se explica su entrada en Radio Barcelona y como se convierte en el nuevo Toresky después de su muerte 11 años antes. Además, se puede escuchar su propia voz explicando, en una entrevista, el inicio de su nuevo personaje llamado Pau Pi que pasó en un programa abierto al público en el Palau de la Música un día de la Radio un 14 de noviembre de 1949.
Enric Casademont
Pau Pi i Enric Casademont
En el programa «Enrique Casademont, un famoso de la Radio» hablan personas míticas de la radio como Encarna Sánchez, Pilar Montero, Cecilia Gubern, Isidre Sola, Antonio Losada o Ricard Ardèvol.
Desde aquí quiero recomendar la lectura de este artículo de Àngel Casas sobre Pau Pi y este trabajo de Natividad Carreras, Profesora en la Facultad de Comunicación de la Universidad de Sevilla sobre el teatro, la radio y la ventriloquia en esos años.
Aquí está «Enrique Casademont, un famoso de la Radio» de enero de 1976. Una época donde se hacían homenajes sonoros, sentidos y completos a las personas que habían significado alguna cosa en la radio. Ahora ya nada de eso existe y solo nos encontramos pequeñas secciones o entrevistas al día siguiente de la muerte de alguien.
Esta semana he explicado en mi sección en La Tarda de Catalunya Ràdio con Elisenda Carod lo agradecido que estoy a nuestro oyente Joaquim, que me nutre de cortes de audio históricos como este que publico hoy aquí.
El programa «Arús con leche» empezó a emitir en Cadena Catalana a mediados de los años ochenta. Allí inició la colaboración del personaje del señor Barragán. El programa fichó para Onda Cero y a principios de los noventa se emitía para toda España.
En las hemerotecas he leído que hubo un momento en que uno de los chistes del señor Barragán no gustó a los directivos de Onda Cero y pidieron que no saliera más en cadena, pero que podía hacerlo para Cataluña. Esto provocó que el tiempo en el programa para el personaje fuera muy corto.
Llega, parece, el último programa de la temporada y se produce un momento histórico, ya que se despide del programa y la forma de hacerlo es del todo sorprendente.
El señor Barragán se despide de la audiencia
No estoy seguro si volvió al programa de Arús, pero parece que pilló por sorpresa a todo el equipo.
[ESP] Muchos de los turistas que llegan a la ciudad de los canales lo hacen en tren. Es mucho más cómodo, te ahorras los nervios de la entrada en coche y puedes admirar las vistas que se observan desde la ventanilla. La muchedumbre a primera hora de la mañana, cuando los turistas llegan y a última de la tarde, cuando se van es espectacular. El secreto del éxito de la estación de Santa Lucia de Venecia es su ubicación. Justo el primer día que llegué quise escuchar el ambiente sonoro de la estación y me gustó oír atentamente las carretillas que llevaban maletas arriba y abajo.
[ENG] Many of the tourists who arrive in the city of the canals do by train. It’s much more comfortable, you save yourself the nerves of entering the car and you can admire the views that can be seen from the window. The crowds first thing in the morning, when the tourists arrive, and late in the afternoon, when they leave, is spectacular. The secret of the success of the Santa Lucia station in Venice is its location. Just the first day I arrived I wanted to listen to the sound environment of the station and I liked listening carefully to the trolleys carrying suitcases up and down.
[CAT] Molts dels turistes que arriben a la ciutat dels canals ho fan amb tren. És molt més còmode, t’estalvies els nervis de l’entrada amb cotxe i pots admirar les vistes que s’observen des de la finestreta. La munió a primera hora del matí, quan els turistes arriben i a darrera de la tarda, quan se’n van són espectaculars. El secret de l’èxit de l’estació de Santa Lucia de Venècia és la seva ubicació. Just el primer dia que vaig arribar vaig voler escoltar l’ambient sonor de l’estació i em va agradar sentir atentament els carretons que duien maletes amunt i avall.
De vez en cuando entro en tiendas de segunda mano para ver si encuentro cintas de casete o de bobina abierta. Ya me conocen. Soy el único quien les pide cintas pero no con música original sinó con momentos personales.
Hace unos días paseé por un comercio donde te puedes encontrar absolutamente de todo. Desde vajillas, cuadros, muebles, aparatos de música o utensilios de cocina. En la parte de arriba, donde alguna vez he encontrado casetes, vi una caja con un magnetófono y unas seis o siete cintas de bobina abierta. Encontré el tipo de frase escrita que me interesa en una de las cintas: «Canta mi padre».
Etiqueta con el contenido de una de las cintas
En total son 6 cintas de bobina abierta con unos 40 minutos hablados o cantados de finales de los años sesenta. Todas las cintas están grabadas por Vázquez, un señor soltero de 54 años. Es bilbaíno, pero que vive y trabaja en Barcelona. Empecemos el resumen de esta historia escondida desde hace más de cincuenta años.
Las cintas del señor Vázquez
El padre del señor Vázquez es Angelín y aquí, al lado también de su hermana Concha, recuerdan a su madre muerta hace 10 años. Al padre Angelín no le gusta cantar porque le recuerda a su mujer y el señor Vázquez no quiere ir al cine por qué le recuerda también a ella.
Recuerdo de su madre
El señor Vázquez a menudo viaja al pueblo de su hermano y lo hace con el magnetófono. Aquí habla con Lucía, la madre de Aurora, que es quien está casada con su hermano. Le pregunta a donde va y Lucía le contesta que a la iglesia, ya que se ha muerto Jorge, que vivía en el pueblo.
Ha muerto Jorge
Cuando marchas de tu pueblo no siempre vuelves a visitar a tus familiares. Nieves es la cuñada de Aurora y vive en Barcelona. El señor Vázquez la conoce a ella y a su marido Amadeu y se las ingenia para hacer una grabación donde su familia le recuerda que la echan a faltar. Parece que el texto está guionado porqué quiere llegar al corazón de Nieves. Habla Aurora, sus hijos, Vázquez y Herminia, la madre de Aurora.
Mensaje a Nieves
El hermano que está «currelando» es el hermano del señor Vázquez. El padre de los dos es Angelín, que al final se anima a cantar unas canciones como «Esta noche ha llovido» y la canción del zapatero.
Angelín canta «Esta noche ha llovido»Angelín canta la canción del zapatero
Al final toda la familia le agradece que haya cantado aun sabiendo que le recuerda a su mujer difunta hace diez años.
Agradecimiento de la família a Angelín
El señor Vázquez es un hombre feliz que está muy agradecido a Barcelona. Aquí se anima a recitar un típico trabalenguas catalán, un refrán y canta en la parte final de la sardana «La Pepa maca» de manera espectacular.
Agradecimiento al pueblo catalán
Al señor Vázquez le encantaba inmortalizar momentos felices de su vida y no dudaba en poner todos los efectos sonoros necesarios.
Feliz año nuevo!
El momento final es una gran reflexión del señor Vázquez. Después de cantar una de sus canciones, se disculpa por tener una voz de señor viejo (tiene 54 años) y reflexiona por el hecho de dejar grabada su voz y su forma de ser en esta cinta. No duda que cuando se vaya su recuerdo quedará en el jardín del olvido donde todos vamos entrando poco a poco.