ESPACIO SONANTE

Josep Manyé va ser un periodista i escriptor que va ser el primer comentarista de la BBC en organitzar i locutar un informatiu radiat en català des del 1947 fins al 1957. Ho presentava amb el pseudònim de Jorge Marín. La plaça la va obtenir a la BBC durant la Segona Guerra Mundial i va tornar a Catalunya finalitzat el franquisme. Llavors fou membre del patronat de Ràdio Associació de Catalunya i va ser guardonat amb premi Ondas, premi Albert Viladot, premi Godó de periodisme, Creu de Sant Jordi i nomenat Membre Honorari de l’imperi Britànic.

He trobat una entrevista que el periodista Cinto Niqui li va fer el 14 d’octubre de 1997 pel programa l’Altra Ràdio de Ràdio 4 que es pot escoltar sencera aquí.

He transcrit de forma semiautomàtica l’entrevista per la seva importància històrica. Hi ha errors gramaticals que no estan corregits.

Cinto Niqui- Aquesta nit a l’Altra Ràdio conversem amb un periodista català que és un dels pocs que pot dir que durant molts anys es va posar davant d’uns micròfons de gran prestigi. No pas uns micròfons de gran prestigi només a Catalunya, sinó uns micròfons amb un gran prestigi arreu del món. Una emissora que podríem dir gairebé ha estat punt de referència per a la majoria de radiofonistes de casa nostra. Es tracta d’en Josep Manyé que, radiofònicament parlant, també se l’ha conegut amb el pseudònim de Jorge Marín i va estar durant molts anys treballant a la BBC de Londres. Senyor Manyé, bona nit.

Josep Manyé- Bona nit.

Cinto Niqui- La seva trajectòria dins del món periodístic català és àmplia i diversa, com a periodista de premsa escrita. Encara llegim moltes col·laboracions amb diferents diaris de casa nostra, com és Destino, però radiofònicament parlant, la seva trajectòria va estar lligada a la BBC de Londres. Desconec si abans d’entrar a la BBC havia fet ràdio a Catalunya o el seu debut radiofònic va ser precisament a la BBC?

Josep Manyé- Va ser a la BBC perquè jo estava a Londres representant a la Generalitat i quan les coses aquí es van haver de plegar, per dir-ho d’alguna manera, la BBC va convocar una espècie de concurs per locutors en llengua castellana per les emissions de cara a Espanya. Es van presentar tots els exiliats a Londres i jo entre ells i va tornar la casualitat que em van triar a mi.

Cinto Niqui- Crec que la BBC va començar les emissions en llengua castellana
cap a la península l’any 1939 i vostè va entrar a la BBC pels volts de l’any 1941.

Josep Manyé- En efecte, perquè les primeres emissions de la BBC en castellà
anaven dirigides a Espanya i a Amèrica a la vegada i, per tant, tenien un interès relatiu en el contingut de la guerra. Va ser quan la cosa de la guerra va fer necessària una intervenció directa de la BBC que es van organitzar les emissions amb ones dirigides ja cap a Espanya. Va ser aleshores quan es van presentar tots els exiliats espanyols i van fer unes quantitats de proves de micròfon i d’escriptura i de reportatges i em van triar a mi, afortunadament.

Cinto Niqui- En aquella època, començaments dels anys 40, cada dia, aproximadament, la BBC, quina producció en llengua castellana emetia diàriament?

Josep Manyé- Bé, hi havia dues emissions al dia, una a la tarda i una a la nit. Jo recordo les emocions d’aquells temps perquè treballar a la BBC en plena guerra va ser una experiència inoblidable, plena d’emocions i de perills, com podeu suposar, però que no m’hauria deixat perdre per res del món. Deu ser difícil, per als que no visqueren aquella època, imaginar la barreja d’emocions que comportava treballar a la BBC de Londres sota els bombardejos i pensar en els perills que corrien els que s’atrevien a escoltar-nos des d’Espanya. En aquest sentit, l’any 1941, jo era l’únic català a la BBC de Londres.

Cinto Niqui- Hi ha hagut altres catalans que després, amb els anys que heu estat a la BBC, també formessin part de la redacció en llengua castellana i després parlarem lògicament de les emissions en català que vau propiciar?

Josep Manyé- En llengua castellana hi havia l’Antonio Torres, que era el comentarista principal, i després alguns que feien emissions parcials, feien alguns reportatges sobre un tema determinat. Però l’any 1941, jo era l’únic català a la BBC de Londres. L’organització de les emissions per a Europa era centralitzada en el gran edifici de Bush House, des d’on es transmetien els diversos idiomes europeus. Allò era una espècie de torre de Babel, convertida en un bastió de resistència al feixisme i freqüentada pels caps d’estat exiliats dels països envaïts. Fins a l’extrem de què era cosa freqüent trobar-se amb el general de Gaulle als ascensors, la reina Guillermina d’Holanda als estudis o el president Beneš de Txekoslavaki al restaurant, cada vegada que venia a la BBC per enviar algun missatge als seus països europeus. Tinc que confessar que en aquells moments tots els exiliats creiem que la fi del nazisme i el feixisme a Europa seria la fi del franquisme a Espanya. I en els comentaris polítics que radiava se’m permetia implicar que això tindria lloc si el règim del general Franco no es desvinculava dels de Hitler i Mussolini. Jo no em vull ara ficar amb el terreny polític perquè ens portaria massa lluny.

Cinto Niqui- A més, va ser una previsió que, lamentablement, no es va complir en el seu moment i aquell règim va durar molt més temps que el que els exiliats catalans fora haguéssiu pensat.

Josep Manyé- Sí, sens dubte. Les circumstàncies van canviar molt perquè quan la cosa russa es va posar en evidència a Europa els americans van tenir por que el comunisme s’estengués i van aprofitar tots els bastions anticomunistes entre ells, que no cal dir el franquisme, per fer-s’hi forts. Però jo potser voldria dir que, en aquelles circumstàncies, el fet diferencial català quedava una mica segon terme. Però sempre em feia una certa il·lusió trobar algun pretext per introduir per poc que fos pel català en algun programa radiofònic. Recordo que pel Nadal de 1942, jo us parlo d’anys, vaig convèncer el Departament de Música de la BBC per fer uns programes a base de cançons nadalenques catalanes traduïdes a l’anglès. Cosa que, en aquella època, era una mica poc corrent.

Cinto Niqui- Potser aquella idea que vau tenir aquell Nadal va ser l’embrió del que després, a partir del 7 d’abril del 1947, amb un gran impacte social en aquell moment, justament en aquest any que ens trobem l’any 97, es compleixen 50 anys d’aquell fet, 7 d’abril del 1947, en Jorge Marín, com se us coneixia des del punt de vista de l’antena per qüestions de seguretat i per evitar problemes de represàlies familiars.

Josep Manyé- El nom de Jorge Marín va sortir d’una manera molt inusitada. Jo vaig sortir de Londres per fer un reportatge sobre els avions Spitfire, que en aquella època em començaven a entrar en acció, i quan vaig arribar a l’estudi, l’emissió per Espanya estava ja en marxa i el realitzador em diu, escolta, tens família a Espanya? Dic, sí, en efecte, i em diu doncs busca un pseudònim corrents perquè es poden molestar. I ja davant del micròfon vaig agafar les meves inicials, J-M, i vaig començar a pensar J-Jorge, que és patró d’Anglaterra i de Catalunya, i després va venir Marín simplement perquè sóc molt aficionat al mar. I així es va néixer aquest Jorge Marín, que llavors vaig decidir que només ho faria servir quan escrivís en castellà i mantindria el meu nom per tot el que fes en català.

Cinto Niqui- Jo deia 7 d’abril del 1947, aquests 50 anys que ja hem passat després del franquisme, a Catalunya. Però a través de l’ona curta, es tornava a escoltar un programa de ràdio en llengua catalana amb l’impacte social que això va suposar, i que també aquest programa de ràdio arribava a qualsevol punt d’Europa i també podia arribar a través de la BBC a Sud-amèrica, on molts exiliats malauradament havien de residir.

Josep Manyé- En efecte, les emissions en català de la BBC de Londres mereixen un tema, és un tema tan important que mereix quasi un llibre. Perquè va ser una gestió que vam fer principalment en Batista i Roca, el doctor Trueta i jo, i ens va costar moltíssim que la BBC hi excedís. Jo, francament, vaig fer els impossibles i sempre em va semblar que una cosa que pogués tenir un sentit una mica dels exiliats, per dir-ho d’alguna manera, que no acceptarien. Llavors vaig preocupar de buscar tots els catedràtics de les universitats britàniques que eren especialistes en llengües romàniques, pensant que ells segurament podrien conèixer perfectament el cas de Catalunya i de la nostra literatura, història i etc. I gràcies a això vaig poder organitzar aquestes emissions en català. Jo, per cert, em van donar una feinada imponent perquè era quelcom més que preparar una emissió qualsevol. Estava involucrat l’esperit de Catalunya, el prestigi i una quantitat de circumstàncies que hi vaig passar moltíssimes hores pensant-hi. I d’aquí que la sintonia, les emissions en català, l’aconseguíssim d’una manera ben especial. Us diré que vaig descobrir que un compositor anglès havia estat aquí a Catalunya i havia escrit un tema basat en temes populars catalans. I ho vaig fer adaptar per a l’orquestra de la BBC com a sintonia de les emissions catalanes. I això va ser el primer pas que em va indicar que jo ho havia de fer tot sota un punt de vista anglès. És a dir, ficar-hi els anglesos amb tot el possible, perquè no hi hagués la sensació que érem un grupet de catalans que fèiem catalanisme a través de la BBC.

Cinto Niqui- Per tant, si les emissions comencen el 7 d’abril del 1947, hem d’entendre que molt temps abans, vostè i aquest altre grup de persones catalanes exiliades a Londres ja estaven treballant amb aquest projecte. Els hi van dir que no hi van haver de tornar a insistir o quan van presentar el projecte els responsables de la BBC ja el van acceptar d’entrada?

Josep Manyé- El van acceptar quan van veure que els americans estaven ficant-se molt aquí dintre i que Catalunya era un factor molt important dintre de la història d’Espanya, no solament intel·lectualment, per dir-ho d’alguna manera, sinó també comercialment, amb el sentit que era un bon client d’Anglaterra, tal i qual, i s’havia de cultivar la qüestió de Catalunya i d’Euskadi. Llavors, jo em vaig plantejar, a veure, si fèiem una cosa només de cara a Catalunya, molts espanyols, inclús, potser ens tirarien sobre, no? Llavors, vaig pensar fer una cosa a base de Catalunya, Euskadi i Galícia, és a dir, les tres regions d’Espanya que tenien, per dir-ho d’alguna manera, un idioma propi. Llavors, vaig plantejar-ho a la BBC d’aquesta forma, però, com que teníem molt més oients a Catalunya que a la resta d’Espanya, vaig suggerir que les emissions fossin quinzenals per Catalunya alternant una vegada en basc i una altra vegada en eusquera (nota: vol dir gallec). I així es va néixer les emissions en català.

Cinto Niqui- Emissions quinzenals i recordem per les persones que en aquell moment no les haguessin escoltat. Moltes persones, jo crec que ara escoltant la vostra veu, recordaran, evidentment, aquell moment i recordaran aquella emissora que durant tant de temps havien escoltat com va ser la BBC tant en castellà com en català. De quina durada eren els programes?

Josep Manyé- Duraven uns 20 minuts, aproximadament, perquè eren part integrant de les emissions per a Espanya. Les emissions per a Espanya duraven 45 minuts i els dies en què hi havia emissió per Catalunya, els primers 20 minuts eren dedicats
a Catalunya, Euskadi i Galícia. El que us deia aquesta cosa de la sintonia de l’emissora en català era precisament una peça d’un compositor anglès que la titulava Montjuïc
i la vaig fer adaptar per la BBC, que abans ens va servir de sintonia. La tenim aquí gravada als arxius d’aquí a Catalunya i és interessant reconèixer el tema catalanista.
Una composició de Benjamin Britten.

Cinto Niqui- Una vegada que el programa, diguem-ne, està en antena, lògicament, rebeu el ressò immediat de les persones que us escoltaven. Hi ha algunes significatives que us van adreçar una postal conforme us van escoltar. Crec que des de Prada de Conflent va haver-hi un gran músic, també exiliat, com era Pau Casals que ho va fer.

Josep Manyé- En Pau Casals i jo hi manteniem una relació molt intensa en el sentit que ens escrivíem molt sovint. I tinc una postal d’ell històrica amb què, després d’anunciar-ho jo, que començaria amb les emissions en català, em va enviar una postal on em deia que tot Catalunya, pel que fa a referències que estem exiliats aquí, estem pendents d’aquesta missió. I em mencionava la sèrie de gent, gent important exiliada, que estaven pendents d’allò. Entre ells, Barrera fill. I, naturalment, en Pau Casals vam tenir unes relacions íntimes molt grans i molt importants. Aquestes emissions van ser molt importants. Els concerts que feia eren una font per a nosaltres molt importants.

Cinto Niqui- Es pot saber més o menys, en aquella època, anys 47, 48, 49, finals per tant de la dècada dels 40 quina audiència creien que tenien aquí a Catalunya la BBC en els programes en castellà i quan es feia aquesta missió en català?

Josep Manyé- Numèricament no l’hi puc dir, perquè, a més, variava també. Perquè, naturalment, les emissions en ona curta estaven subjectes també a interferències. Tenien una emissora destinada única i exclusivament a interferir a la BBC. De manera que és una emissora que no emitia res. Era simplement un soroll, per dir-ho d’alguna manera, per interferir les emissions de la BBC. I els oients variaven moltíssim, naturalment. I tenim cartes emocionants de gent que ens escoltava. Per exemple, aquí a Gràcia hi havia un grup de veïns que es reunien cada vespre en una hora determinada en un local quasi de secret, només que per escoltar les emissions de la BBC. Això va ser el començament, després la cosa ja va anar més fàcilment.

Cinto Niqui- En aquestes emissions en llengua catalana, només hi participava vostè, José Manyé, com a locutor, o a partir d’algú un moment també vau comptar amb l’ajut d’alguna altra persona que regularment hi participés en aquests programes en català?

Josep Manyé- Jo feia, per dir-ho així, de realitzador i de narrador. És a dir, jo portava el pes de l’emissora i triava els programes jo mateix. En fi, n’estava molt a les meves mans. Això va ser una prova de confiança molt gran per part de la BBC, que mai agrairé prou, perquè realment ja ho podia haver fet, si no mal, almenys podia haver entorpit la cosa. Vaig tenir molt de compte, sabia de la importància que tenia allò en aquells moments i ho cuidava, que no teniu idea com.

Cinto Niqui- Tot i que hi havia aquesta basant, que heu dit, gaire cultural, el fet d’intentar aprofitar al màxim els hispanistes que coneixien també la realitat catalana de les universitats, intentar d’alguna forma que no fos només una mena de pamflet polític o una cosa…

Josep Manyé- A més, estàvem sotmesos amb una oposició insospitada, és a dir, gent com Madariaga i l’ambaixador britànic. Tots aquests castellans estaven oposats amb això i punxaven a la BBC dient que estem cultivant el separatisme i una sèrie de coses d’aquest tipus. De manera que no només convèncer els anglesos que era productiu de cara al seu prestigi a Catalunya, sinó que tenien que fer front a tota aquesta gent que els volien convèncer que allò feia més mal que bé. En aquest sentit va ser una lluita molt difícil.

Cinto Niqui- El cas és que aquestes emissions, si diem que fa 50 anys, justament en aquest any que ens trobem, que van començar, en fa 40, que van acabar l’any 1957. Per què es van acabar aquestes emissions, lògicament? Sabem que el règim franquista no es va acabar pas l’any 1957, gairebé hauríem de canviar els guarismes finals, no?

Josep Manyé- Sí, però allà va venir una qüestió de caràcter polític general. Hi havia més relacions ja directes amb Catalunya i tot plegat i els anglesos van pensar que podíem fer una propaganda més directa de la s’havia fet aleshores. Per tant, ja es va considerar que potser no era tan indispensable el mantenir els catalans fer-los probritànics, sinó que hi havia altres mitjans per assolir-ho. De manera que, en aquest sentit, les emissions van venir en un moment molt important i potser van deixar de ser-ho quan ja no era tan necessari que hi fóssim. La realitat va ser aquesta. Les emissions en català van permetre, per exemple, de transmetre els Jocs Florals de la llengua catalana que tingueren lloc a Londres, en aquell edifici històric de Church House de Westminster, l’edifici que durant els anys de la guerra allotjava la Cambra dels Comuns i s’havia reunit, per primera vegada, la Comissió Preparatòria de les Nacions Unides, de manera que vam començar amb una base molt sòlida i els primers Jocs Florals van ser presidits pel Lord Alcalde de Westminster i fou un acte sense precedents. La comissió organitzadora estava presidida per Francesc Galí, que representava el president de la Generalitat a l’exili, i en aquell luxós lloc proclamaven en prosa i en vers que Catalunya era quelcom vivent. En fi, podríem parlar durant molta estona d’aquestes coses de detall que podríem dir-ne de la tasca que vam haver de fer els exiliats catalans per deixar ben clar que la cosa del problema de Catalunya era quelcom seriós.

Cinto Niqui- Podríem dir que cada programa que vostè elaborava cada 15 dies estava molt treballat, molt guionat, a més amb aquest ànim una mica de ponderació i de no intentar crear problemes, no?

Josep Manyé- El que em va preocupar molt i va ser potser el més efectiu i el que va permetre que duréssim és donar-los un caire anglès. Per exemple, el famós compositor britànic en Benjamin Britten, havia compost una peça titulada Monjuïc que estava inspirada en temes populars catalans recollits durant un viatge per Catalunya.
I la vaig fer gravar per l’oquestra de la BBC perquè servís com a sintonia per les nostres emissions en català. L’orquestra, si mal no recordo, la primera va ser l’abril del 47.
Com a cosa curiosa dir que intervingué com a protagonista Sir Henry Thomas,
que era el director de la Biblioteca Nacional, que, per cert, parlava el català amb un accent de Lleida, cosa que atribuïa al fet d’haver estat molt amic de Magí Morera i Galícia, el nostre gran traductor de Shakespeare, que era Lleidatà. En aquesta emissió recordo que Sir Henry parlava dels incunables catalans, de la Biblioteca del Museu Britànic i del magnífic exemplar de Tirant lo Blanc que allí es conserva. En fi, jo des del primer moment, i per no allargar-me massa amb aquest tema, procurava sempre buscar un comú denominador entre temes anglesos i catalans. Que justifiqués el que la BBC es preocupés de parlar en català sobre uns temes que realment tenia també un cert interès.

Cinto Niqui- Potser també seria interessant de parlar d’una persona que heu mencionat, que va contribuir d’una forma decisiva que també aquestes emissions fossin possibles i que també va haver d’estar exiliat a Anglaterra, com és el cas del doctor Trueta, un personatge català no gaire valorat pel seu mèrit com a metge i per la feina que va fer dins el que seria el catalanisme a l’exili. Quin paper va jugar el doctor Trueta i quines vegades diem que va estar amb vostè davant dels micròfons?

Josep Manyé- El doctor Trueta només va intervenir una vegada davant dels micròfons,
perquè la primera vegada que vam assolir el permís per fer-ho li vam permetre que intervingués, però fent un treball que l’havia de fer en català i en castellà. És una cosa una mica absurda, però per donar-vos una idea de com anaven les coses en aquests moments i que era un terreny que trepitjava molt delicat, li van dir, molt bé, vostè faci un treball sobre Anglaterra i Catalunya i el llegirà primer en castellà i després en català. Jo, com que jo era el realitzador de les emissions, el que vaig fer és posar el primer en català i després en castellà, de manera que el segon semblava una traducció del primer. En fi, això és una anècdota ja al marge del que estem parlant. El doctor Trueta no va intervenir més en les emissions, el mateix que en Batista i Roca, perquè eren gent massa coneguda políticament i podien donar un caire polític en les emissions que des del començament es van projectar en un terreny neutral, per dir-ho així.

Cinto Niqui- D’aquelles emissions en llengua catalana que van acabar l’any 1957, la BBC fins ben entrat als anys 70 va seguir transmetent en llengua castellana. En Josep Manyé, en Jorge Marín, quan va acabar la seva feina
davant dels micròfons de la BBC?

Josep Manyé- No ho sé exacte, però quan em vaig jubilar, per suposat, i llavors jo vaig seguir col·laborant de vegades sense ser membre de l’emissora, per dir-ho d’alguna manera.
Feia treballs esporàdics, els gravava, etcètera. Però l’important va ser la meva posició difícil en un moment determinat quan la BBC degut en la presència dels americans a Espanya, que tenien por que conquerissin aquest mercat, van influir d’una manera molt directa, perquè la cosa catalanista no quedés gaire amb evidència. En aquest sentit va ser una època molt, però molt difícil. Al començament, naturalment, jo, com us he dit abans, vaig procurar que hi hagués una gran influència britànica en tot el que fèiem aquí, perquè les emissions de què parlàvem hi havia traduccions de Shakespeare, d’en Segarra, i poetes anglesos traduïts per en Marià Manent. I tot aquest aspecte anglès jo ho considerava com una espècie de vacuna contra els atacs que ens feien per, simplement, radiar amb català des de Londres.

Cinto Niqui- A més, als anys 70 ja, quan ja estàveu també a Catalunya, a meitat dels 70 la BBC deixa de transmetre en llengua castellana cap a la península, i allò, repassant els diaris de l’època, també va suposar un fet molt important. Moltes persones van protestar, però en el fons, senyor Manyé, va ser un inici d’un fet que repetidament fins als nostres dies, s’ha anat produint: les emissions en castellà cap a Europa, han anat tancant o ho fa a través del satèl·lit. Sembla que l’idioma castellà només té una utilitat a l’ona curta cap a Sud-amèrica, la BBC encara conserva a secció llatinoamericana.

Josep Manyé- En efecte, perquè Europa ha arribat a assolir una espècie d’unitat política i comercial, que fa innecessari el predicar pels micròfons. De manera que Europa ha deixat de ser un objectiu en aquest sentit. Però val a dir, que les emissions en català tingueren un epíleg que jo mai havia somiat quan les vaig organitzar. I és que, amb una visita oficial a Anglaterra, el novembre de 1987, si mal no recordo, l’actual president de la Generalitat feu ofrena a la BBC d’una placa commemorativa que deia en anglès, «la Generalitat de Catalunya a la British Broadcasting Corporation en senyal de gratitud del poble català per donar impuls a la nostra llengua durant unes èpoques molt difícils». De manera que ara, doncs, a la sala d’actes dels serveis exteriors de la BBC hi figura aquesta placa i no deixa de ser interessant.

Cinto Niqui- A més, recordar que la vostra figura també ha merescut diferents guardons per part del govern britànic i també des de Catalunya heu rebut molts premis i moltes distincions. És a dir, que jo crec que és el millor epíleg a la vostra feina, no?

Josep Manyé- Sí, en efecte, a mi no m’agrada parlar-ne, però en efecte, em van donar la creu de Sant Jordi i la Reina d’Anglaterra em va fer membre honorari de l’Imperi Britànic.

Cinto Niqui- En Josep Manyé, en l’actualitat, en aquests últims anys, segueix escoltant les emissores d’ona curta o potser casa seva disposa d’alguna antena parabòlica i pot seguir escoltant les emissores internacionals?

Josep Manyé- De tant en tant, només quan hi ha un esdeveniment de caràcter polític o que sigui molt controvertit i que valgui la pena de seguir-ho al dia, però altrament no, perquè els mitjans de comunicació són tan perfectes, per dir-ho d’alguna manera, que un està al dia bastant del què està passant.

Cinto Niqui- I en la vostra estada a Londres, també seria interessant de recordar el paper de la BBC Monitoring Service, el servei monitor de la BBC.

Josep Manyé- Sí, que recollia emissions de tota Europa i que ens permetien després fer comentaris i contestar al·legacions que s’havien fet, perquè les emissores nazis, inclús en països com Espanya, que estaven influenciats pel nazisme, després s’havien d’argumentar.

Cinto Niqui- També és interessant de recordar que la BBC va ser pionera en emetre en llengua catalana després del franquisme, del 47 al 57. Però després, a partir dels anys 60, algunes altres emissores internacionals, també van començar a fer programes en llengua catalana. Una d’elles va ser Ràdio Praga, per exemple, que estaria lligada a l’escriptora Teresa Pàmies, que actualment també la podem escoltar a ràdios catalanes.

Josep Manyé- En efecte, sí. Aquestes emissores d’Anglaterra ens donava un prestigi que difícilment podia equiparar-se amb el que es feia en qualsevol altre país d’Europa. Per tant, en aquest sentit, van fer un impacte molt petit, sense desmerèixer la intervenció d’ella, que, per tant, era molt important i molt d’agrair.

Cinto Niqui- Doncs nosaltres, senyor Manyé, li agraim que avui hagi tingut l’amabilitat d’estar al nostre programa i haguem pogut repassar aquelles emissions que fa 50 anys començaven i, justament, van durar 10 anys. Unes emissions que, amb el pas del temps, s’ha pogut observar la importància que van tenir i, d’alguna manera, com vostè molt bé recordava, ara fa 10 anys, el novembre de l’any 1987, es va situar una placa a la sala d’actes de la BBC en gratitud a la feina de la BBC i en concret a qui feia aquelles emissions que eren Josep Manyé. Moltes gràcies i fins a una propera ocasió.

Josep Manyé- Gràcies a vosaltres per recordar-ho. Moltes gràcies.