ESPACIO SONANTE

Ha contactat amb mi l’Elvira Martínez Isern perquè conservava una cinta de casset amb la veu de la política, anarquista i feminista espanyola Federica Montseny.

El contingut és una conversa, en format entrevista, que van fer la mateixa Elvira i Françoise Bunuel , Mª Teresa Marco, per preparar un treball de l’assignatura de darrer curs d’Assistència Social (en aquella època, era la Diplomatura d’Assistència Social i actualment és el grau de Treball Social) que estaven estudiant que es deia «Orígenes y Evolución de los Servicios Sociales«.

Van comprovar que gairebé no hi havia informació escrita dels serveis socials d’abans de la dictadura de Franco, i per això van pensar que Federica Montseny podria donar molts detalls de primera mà, ja que va ser Ministra de Sanidad y Asistencia Social durant la Segona República.

Aquesta és la primera d’unes quantes entrades on publicaré tot el contingut i també el transcriuré. Federica Montseny, contesta majoritàriament en català, però també ho fa en castellà, i d’aquesta manera també ho escriuré. Al final podeu escoltar el fragment en format àudio de l’entrevista que va ser enregistrada l’any a finals del 1983 o principis del 1984.

Transcripció de l’entrevista a Federica Montseny

Estudiants- Quan va ser ministra de Sanidad y Asistencia Social del govern de Francisco Largo Caballero quina va ser la seva prioritat?

Federica Montseny- La prioritat, evidentment, era la sanitat per la guerra. Hi havia una sanitat de guerra, que era la del front, el que podem dir dels ferits del front. Però, immediatament, que aquests ferits passaven cap a la rereguarda, érem nosaltres els que els cuidàvem. Hi havia un problema de sanitat molt important amb l’aspecte de les aigües i de les malalties, sobretot amb les malalties venèries. Va venir una comissió d’experts que no van detectar cap cas, però havíem d’extremar la vigilància sanitària, amb la sort que no es passés cap síndrome tòxica a nosaltres. El doctor Trueta, que avui dia té una anomenada mundial per les pràctiques contra la gangrena i que va salvar molts soldats, els primers assajos els va fer a l’Institut Pere Mata de Reus convertit per a mi en un hospital de ferits.

Estudiants- Per les malalties venèries, quines mides va prendre?

Federica Montseny- Era l’aspecte més difícil. En aquella època el control mèdic sobre la prostitució es va acabar. Aquestes dones no estàvem segurs que tinguessin bona salut. El que fèiem, doncs, és propaganda en el sentit d’aconsellar visites periòdiques a metges que comprovessin l’estat de salut. S’ha de tenir en compte un aspecte, que algunes vegades ningú podia pensar. En el front hi havia milicianes que tenien relacions sexuals amb soldats. Hi va haver la famosa Sarah Churchill, una de les filles de Wiston Churchill, que ens va donar molta feina perquè el govern anglès la reclamava i no aconseguíem que se’n tornés a Anglaterra. Va ser un gran mal de cap per a nosaltres perquè ara només cal que amb la Sarah Churchill li passi alguna cosa. Ella recollia ferits al front amb ambulància. A la seva manera era una idealista, però una idealista una mica desequilibrada. El control de totes aquestes dones estrangeres que venien a Espanya fins a quin punt estaven sanes era un altre dels nostres problemes. Havíem de tenir molta diplomàcia i mà esquerra en aquests casos.

Estudiants- I els homes?

Federica Montseny- Era més fàcil controlar sanitàriament els homes que no pas a les dones. Quan les dones havien de passar controls sanitaris donaven la imatge que eren prostitutes. Sense ferir sensibilitats, es va fer bona feina. Hi havia molta vigilància, almenys mentre va durar la meva gestió. Sempre, a les guerres, hi ha molta feina per parar les malalties venèries, però s’ha de dir que en el nostre cas moltes no n’hi va haver. I això que van venir homes idealistes i dones aventureres, en el bon sentit per una bona causa, però també va venir mala gent.

Estudiants- ¿Con que medios económicos contaba el ministerio recién creado?

Federica Montseny- Primero, con una parte del Ministerio de la Gobernación, que pasó al nuevo Ministerio de Sanidad, y luego la batalla permanente con Negrin, el ministro de Hacienda, ya que a todo lo que no fuese la guerra, escatimaba tanto como podía y nos lo daba con cuentagotas. Lo que pasa es que en aquellos tiempos Catalunya era independiente, más independiente que lo es ahora. Y también lo era el País Vasco. La zona que tenía, exclusivamente, el Ministerio de Sanidad era el centro, Andalucía, Aragón, buena parte también lo sacaba de Catalunya. La Generalidad tenía su Consejeria de Sanidad y tenia su presupuesto de sanidad para Catalunya.

Estudiants- La Seguridad Social ya existía, de otra manera, porque no era obligatoria. ¿Los ingresos venían del fondo de la Seguridad Social?

Federica Montseny- Muy poco porque no era obligatorio. Habían muchas sociedades mutualistas. La Alianza, donde había mucha gente y se ocupaban de una parte de los gastos de los enfermos. Recuerdo también que había una militar del Ministerio de Defensa, de la que no recuerdo el nombre y lo lamento, que conseguía sacar dinero del Ministerio de Gobernación. Donde había una posibilidad, aquella señora, que era muy enérgica y, por cierto, completamente leal, sin ser de la CNT ni de la UGT ni de ningún partido político.

Estudiants- No hem trobat cap document sobre els Liberatoris de prostitució. Com funcionaven?

Federica Montseny- Era una espècie d’»Hogar» on les dones que volien d’aquest ofici podien viure-hi. Se les alimentava en cuines col·lectives i, a més, podien aprendre un ofici, cosir, tècniques d’impremta. Tots els treballs que podien ser fàcils per una dona.

Estudiants- Quan havien après aquest ofici se les reintegrava a la societat?

Federica Montseny- Elles mateixes ja en buscaven. Moltes es van casar i van ser excel·lents mares de família. Heu de tenir en compte que tot això no va durar gaire temps perquè va ser curt aquest període. Va passar que Jesús Hernández moltes d’aquestes coses les va tallar.

Estudiants- ¿Por qué lo dejaste tú? ¿Te lo hicieron dejar?

Federica Montseny- Cayó el gobierno después de los sucesos de mayo y me sucedió Jesús Hernández que era ministro de Instrucción Pública en el mismo gobierno. Entonces hubo cambio de personal, de carteras y es cuando pasó a Sanidad.

Estudiants- Com integràveu als ferits a la societat?

Federica Montseny- Això és el problema de totes les guerres. Aquell ferit que quedava apte pel treball podia fàcilment reintegrar-se. N’hi havia molts que tornaven al front una vegada estaven curats. Només aquells que perdien un braç o una cama miràvem de readaptar-lo amb les condicions físiques que tenia als treballs que podia fer. Hi havia Centres de Rehabilitació.

Estudiants- Aquests centres, com funcionaven?

Federica Montseny- A Catalunya depenia de la Conselleria de Sanitat i, crec, que també la d’Economia. Penseu que, vosaltres no ho heu viscut, els sindicats tenien una vida poderosa. Ells també tenien la feina de reintegrar-los. Hi havia centres a Catalunya que van fer una gran obra pedagògica que s’estenien a la reeducació per canviar d’ofici aquells que quedaven amputats d’un braç, d’una mà o, inclús, d’una cama. Eren diferents casuístiques que desbordaven el simple treball administratiu del govern. Aquí és on entrava la vida sindical poderosa que tenia més possibilitats que el mateix govern.

Estudiants- Llavors molts hospitals depenien dels sindicats?

Federica Montseny- Sí. Hi havia el Sindicat Nacional de Sanitat que era la que controlava tots els hospitals. Tots aquests centres de reeducació eren annexes als hospitals. Quan el pacient sortia, entrava en aquests centres que estaven controlats per aquest sindicat.

Estudiants- També va haver-hi una problemàtica amb els refugiats?

Federica Montseny- Sí, sobretot a Catalunya perquè a poc a poc s’anava estrenyent la zona republicana i els bombardejos de Madrid, la pèrdua de Màlaga i del País Basc van representar milers i milers de persones que va acollir Catalunya. Aragó també, cada vegada que anaven avançant els feixistes va fer que més refugiats se sumessin. Va ser un problema molt important. Per això vam crear l’Oficina d’Ajuda als Refugiats que va permetre ajudar a nens sense família i vam aconseguir que moltes persones fossin acollides a França. Penseu que a Catalunya cada vegada anava faltant de tot. Faltaven aliments. Abans que comencés la Segona Guerra Mundial Catalunya ja va patir fam.

Estudiants- La confiscació de convents per allotjar refugiats, va suposar algun problema amb la població?

Federica Montseny- No. Els mateixos catòlics per por que no es pensessin que eren feixistes no es manifestaven. Hi va haver moltes monges que es van convertir amb mestres o infermeres. Se’ls va dir que es traguessin l’hàbit i que podien fer activitats d’ajuda. La majoria van ser infermeres. De monja no se’n va matar mai ni una. En quant els monjos, molts van fugir. El pànic era tan gran que van fugir. No diré que en alguns llocs, quan algun capellà, que no era molt ben vist perquè havia estat reaccionari o havia denunciat a gent d’esquerra, poder va passar mala estona, però això jo no ho puc respondre.