ESPACIO SONANTE

[ESP] Entrar en el claustro de un monasterio es asomarse a una pausa en el tiempo. Puede sonar exagerado, lo sé, pero no puedo evitarlo: cada vez que cruzo ese umbral, intento dejar mi vida atrás, como si me despojase del ruido del mundo. Me esfuerzo en imaginar el ir y venir silencioso de los novicios, la rutina paciente de los monjes, sus pasos descalzos rozando las losas centenarias. Esta vez, además, estaba completamente solo. Ninguna presencia humana más allá de la mía. Solo el murmullo constante del agua brotando de la fuente ornamental, un sonido tan nítido que parecía ocupar todo el espacio. Me quedé quieto, escuchando. Quizá ese era el mismo rumor que, siglos atrás, se mezclaba con los rezos en voz baja, con los salmos que subían como un suspiro entre columnas y cipreses.

[ENG] Entering the cloister of a monastery is like peering into a pause in time. It may sound exaggerated, I know, but I can’t help it: every time I cross that threshold, I try to leave my life behind, as if ridding myself of the noise of the world. I try hard to imagine the silent comings and goings of the novices, the patient routine of the monks, their barefoot steps brushing the centuries-old flagstones. This time, moreover, I was completely alone. No human presence beyond my own. Only the constant murmur of water gushing from the ornamental fountain, a sound so clear it seemed to fill the entire space. I stood still, listening. Perhaps that was the same murmur that, centuries ago, mingled with the whispered prayers, with the psalms that rose like a sigh between columns and cypresses.

[CAT] Entrar al claustre d’un monestir és treure el cap per una pausa en el temps. Pot sonar exagerat, ho sé, però no ho puc evitar: cada vegada que creuo aquest llindar, intento deixar la meva vida enrere, com si em desposseís del soroll del món. M’esforço a imaginar l’anar i venir silenciós dels novicis, la rutina pacient dels monjos, els seus passos descalços fregant les lloses centenàries. Aquesta vegada, a més, estava completament sol. Cap presència humana més enllà de la meva. Només el murmuri constant de l’aigua brotant de la font ornamental, un so tan nítid que semblava ocupar tot l’espai. Em vaig quedar quiet, escoltant. Potser aquest era el mateix rumor que, segles enrere, es barrejava amb els precs en veu baixa, amb els salms que pujaven com un sospir entre columnes i xiprers.