Una mirada personal d’oient radiofònic sobre petits detalls que, amb els anys, han anat desapareixent —o empitjorant.
Que consti abans de res: tot el que escric ara ho faig com a oient de ràdio. De la ràdio que escolto en el meu dia a dia, de les hores que he acumulat durant tots aquests anys i de les escoltades en les digitalitzacions a temps real que faig per a [espaciosonante.com] i per a l’Arxiu Sonor de la Ràdio a Catalunya.
La darrera vegada que vaig fer una llista d’aquest tipus, vaig rebre trucades de persones que es van sentir al·ludides. No és el meu interès alliçonar. No sóc ningú per fer-ho. Només em ve de gust fer un top 5 del que a mi no m’agrada. No hi ha res personal.
5 — Quan no es respecten els senyals horaris
Recordo que, quan vaig començar professionalment a la ràdio, un dels meus mestres radiofònics, Ramon Fraxedas, em va deixar claríssim que calia deixar en silenci —de veu o de música— els senyals horaris. Era gairebé sagrat.
I així ho he intentat fer sempre que n’he tingut el control, tant presentant programes com fent de tècnic de so.
Per això, escoltant la ràdio d’ara, em molesta especialment que aquests senyals es tapin en retransmissions esportives o comprovar que, quan sonen a l’hora en punt per donar pas a l’informatiu, el programa continuï com si res i el faci entrar tard.
4 — Quan el comentari no aporta res nou
Els comentaris d’experts en programes informatius haurien d’aportar context, mirada i valor afegit. Aquesta capa més subjectiva la valoro molt.
Però massa sovint es nota que el comentari està enregistrat el dia abans, amb un to que no encaixa amb el ritme del directe. I, encara pitjor, l’expert acaba repetint gairebé fil per randa la notícia que acabem d’escoltar.
Una reiteració que no suma i que, com a oient, em fa desconnectar.
3 — El ritual innecessari abans de la tertúlia
Per a mi, un dels moments més fluixos d’un informatiu és l’arrencada de la tertúlia.
Sembla que calgui passar per un petit ritual: comentaris personals, complicitats internes, anècdotes que volen crear ambient, però que sovint no aporten res al contingut.
Els presentadors hi tenen molt a veure: preguntes sobre com han arribat a l’estudi, què han fet el cap de setmana o què els sembla el croissant que algú ha deixat a la taula.
Pot ser agradable per a qui és dins. Però, des de fora, sovint sobra.
2 — Quan els esports s’ho mengen tot
El moment en què el futbol ha deixat de tenir una hora i un dia concrets per passar a ocupar qualsevol franja ha canviat profundament la ràdio.
El futbol mana, interessa i dona audiència. És innegable.
Però també ha fet desaparèixer programes de cap de setmana i ha reduït les apostes més creatives de la graella. M’agradaria que, en aquestes hores maratonianes, s’obrís alguna petita escletxa a la creativitat. Encara que fos mínima.
1 — El so ambient “fake” en retransmissions
Quan detecto un ambient que no és el real d’una retransmissió de futbol, faig una cosa molt simple: canvio a una emissora on sé que tenen professionals al camp on connecten i el so és original.
Per a mi no hi ha color. Ni en la intenció ni en la veritat del que s’està explicant.
La ràdio vol cobrir-ho tot, però no sempre es pot ser a tot arreu. I és llavors quan apareix aquesta emulació sonora per fer veure que el periodista —que és a l’estudi— és al camp.
Aquestes ambientacions, sovint, semblen extretes d’un partit de la PlayStation i enganyen a l’oient.
ESPACIO SONANTE 
Deja un comentario