ESPACIO SONANTE

Escolto molts pòdcast. M’hi dedico professionalment, ja que treballo a l’Àrea de pòdcast de Catalunya Ràdio. N’escolto uns quants de ficció i penso molt com estan tractats a nivell sonor. He de dir que no soc un amant del teatre. És a dir, és difícil que un pòdcast de ficció m’enganxi i em retingui.

No entraré en l’apartat de les veus. No tinc l’expertesa. Sí que sé que, personalment, no m’agraden els actors i actrius que s’escolten massa, i no m’agrada notar que les veus s’han enregistrat per separat.

Els muntatges sonors

En aquest blog porto anys recuperant radioteatres. Sobretot els dels setanta, que són els que més he escoltat. Hi havia molt poca producció sonora i es donava molta més importància a la veu. Sempre s’ha parlat d’aquells tècnics que feien el so en directe amb planxes metàl·liques per als trons, però queden molt poques gravacions que ho testifiquin. Eren en directe i, per això, se n’han conservat moltes menys.

L’èxit del pòdcast ha permès retrobar-nos amb les ficcions sonores. Curiosament, la ràdio se n’havia oblidat i les havia menystingut. És ara, a través d’aquest format, que en podem sentir cada vegada més en català.

Fer una ficció necessita un bon guió, una bona direcció de veus i un treball sonor específic que es desenvolupa, normalment, en postproducció. És una gran oportunitat per a l’equip sonor. És un repte tecnològic i té un poder global que, tinc comprovat, pot desvirtuar la idea del director del projecte. Ho dic perquè, generalment, en un pòdcast de ficció actual la capa sonora-tecnològica sembla que s’hagi convertit en la part més important. Fins i tot n’hi ha que posen un avís a l’inici recomanant escoltar-lo amb auriculars per gaudir al cent per cent de la capa binaural.

Jo penso que la realització sonora hauria de ser molt subtil. Les grans i les petites produccions comparteixen una característica: tendeixen a ser grandiloqüents en efectes i ambientacions sonores.

Un exemple típic són els mòbils. Una experiència quotidiana, sense so a la vida real, s’ha convertit en una seqüència d’ambientacions sonores allargada. Ahir escoltava un episodi on el protagonista (que fa sons guturals tota l’estona) agafa el mòbil de la butxaca (sona la butxaca), obre la pantalla (amb el so de la contrasenya), escriu un missatge (amb l’avís de cada lletra) i se’l torna a posar a la butxaca amb el frec del dispositiu a la roba. La naturalitat del moment quotidià xoca amb una capa sonora pesada i llarga que només existeix per una decisió final dins l’engranatge: el muntatge de so.

El so binaural sembla que s’hagi de demostrar. Si hem de sentir una moto que passa per l’esquerra, esquerra-darrere, darrere, dreta-darrere, dreta i davant, doncs ho escoltem. Si això ocupa quinze segons, doncs ho sentim, són quinze segons!. El plugin va costar una pasta i s’ha d’utilitzar. I sembla que és molt important que el pòdcast sigui immersiu, una paraula que està fent molt mal al ritme de les històries.

Ep. Tot això és subjectiu. És el que sento quan ho escolto. Segurament m’equivoco, però estic convençut que si treballem amb humilitat aquests sons de situació, si són subtils i ràpids, juguen a favor de l’escolta i de la naturalitat de l’escena.